Follow by Email

divendres, 21 d’abril de 2017

En què creuen els que no creuen?

 Aquest és el títol d'un llibre que va fer forrolla fa anys, un intercanvi epistolar entre l'aleshores cardenal Carlo Maria Martini i el Umberto Eco. Dues lluminàries, lúcides, que a més a més es feien entendre molt bé i a les que no es podia negar una cultura vastíssima. Ara tots dos són morts i nosaltres més orfes d'aquestes veus en un món on sembla que l'obscuritat, la mediocritat, la vulgaritat i el macarranisme avança sobretot en les classes dirigents. 
Al marge d'aquesta consideració, el títol m'ha vingut al cap en aquest temps de Pasqua, en què pot sortir ni que sigui circumstancialment el tema de la religió per entendre aquesta celebració. El fet és que hi ha gent que ni tan sols entén d'on ve aquest ball de dates anual de la Setmana Santa. Només és un símptoma d'un fet més profund, i és que cada vegada és més difícil plantejar aquesta pregunta, En què creuen els que no creuen? Perquè d'entrada, no creure en alguna cosa presuposa que en tens un mínim coneixement, bàsic, conceptual, lliure de prejudicis o prejudicis bàsics que bloquegen la més mínima curiositat. La pregunta queda sense fonament, perquè no és que es pugui considerar a gran part de la població com a no-creient, sino simplement coma ignorant perquè aquest premisa no es compleix. És habitual trobar a coneguts que manifesten la seva animadversió, sovint visceral, basada en una experiència negativa o poc engrescadora en relació amb gent que s'identifiquen com a representants de la Fe cristiana, habitualment en col·legis religiosos, o extret de prejudicis abonats en el seu entorn sense una mínima informació essencial. O fins i tot basat en la ignorància més supina. En alguns casos penso que més que una discussió interessant el que es necessita és un psicòleg, però certament posa en qüestió la base de la religió si el que s'ha derivat per a molta gent és aquest tipus d'experiència que marca tan definitivament. Però això mereixeria una altra entrada. 
 A mi això del proselitisme em fa més aviat angúnia, només aspiro a trobar interlocutors amb qui poder escoltar i sentir-me escoltat, però resulta que això és cada vegada més difícil. El tema té tela, no només pel que significa de secularització, sinó perquè aquesta suposada secularització és més aviat un indiferentisme basat en el prejudici i la ignorància que té com a conseqüència directa que molta gent aviat no podrà passejar-se en molts museus amb una mínima comprensió o entendre els codis culturals dels que ens abeurem o la mateixa història. A hores d'ara ningú nega que l'home és religiós per naturalesa (això no vol dir que Déu existiexi!), i que el buit que deixa aquesta esfera sempre s'omplirà ni que sigui inconscientment per un equivalent que pot ser netament irracional, superxeria o directament una creença perversa. 






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada