Follow by Email

dissabte, 29 de juliol de 2017

Òscar Cadiach o el triomf de la preseverància

 Si, si, jo era un adolescent quan vaig anar a rebre la primera expedició catalana que va assolir el cim de l'Everest, i entre ells hi havia l'Òscar Cadiach que acaba de coronar el catorzè vuit-mil del planeta sense oxígen. Havia tornat uns dies abans, probablement perquè va coincidir amb el naixement de la seva primera filla que va batejar com a Lho-La, no per "Manela", sinó pel nom del coll on s'instal·la no sé quin camp per arribar al cim de l'Everest per la ruta que van utilizar l'expedició (crec que la Nord), i ell, junt amb el malaurat Toni Sors i Carles Vallès. Així vam poder parlar amb l'Òscar que també estava esperant, i desprès encara tinc gravat el tacte de les mans del Lluís Pérez Gil, aspra, rugosa i enèrgica, i també incomodo la incomoditat de l'Enric Lucas, potser l'escalador de més alt nivell d'aquella troupe.
 Pel que he anat percebent més tard no hi havia una total sintonia en aquell equip format per una barreja de les velles glòries de l'alpinisme català (Bellvís, Pons, Anglada), les noves fornades amb una mentalitat diferent (el Lucas), i la generació frontissa que podríem posar el Cadiach pel mig. No ho sabrem del cert mai, cadascú ha anat fent carrera o el que ha pogut a la seva manera. Pel que jo sé, el Josep Lluís Belvís de cónsol honorari al Nepal, l'Enric Lucas va fer l'enlluernadora ascensió a la cara sud de l'Annapurna amb el recentment desaparegut Nil Bohigas, i sé que se li en refot la publicitat, portant sempre una vida discreta. Del Lluís Pérez Gil he sabut de rebot per un amic comú que era una peça de mal conviure, amb una obsessió maníaca per pujar les muntanyes. El Conrad Blanch sé que corre o corria per ESADE i el món de l'Empresa. El Toni Sors, un fuster de Mataró, es va matar en el Lhotse ja fa força anys. L'Anglada i el Pons, autèntics tòtems i pioners de l'alpinisme català, ens delecten encara amb les seves xerrades i ens meravellen amb el seu esperit emprenedor i precoç. El Carles Vallès el vaig veure en una xerrada on elocubrava amb el somni de fer els 14 vuit-mils. Tot d'històries darrera la història que no acabarem de conèixer del tot. 
Finalment ha estat l'Òscar qui ho ha aconseguit, demostrant una persistència tossuda no només empesa per aquesta dada mítica, sinó també solcada per vies i cims menys coneguts però d'alta dificultat tècnica. No ha buscat la dada per la dada, com els absurds perseguidors de rècords. Ha anat fent, sobrepossant-se al prejudici que certes edats són prohibitives per segons què. En aquest sentit també és un pioner.  Tot plegat assenyala un arc de temps que marca tot un canvi d'època i mentalitat. Les primeres expedicions catalanes a l'Everest eren com viatges a Mart o una cosa semblant, ara qui tingui prou calers se les pot pagar en les expedicions comercials, les comunicacions ho han fet tot més pròxim i immediat i també afectat per aquesta idea de qui la fa més grossa amb marques que en aquells temps ens semblarien de ciència-ficció, com la recent proesa de Kylian Jornet. Ara mateix acabo de llegir que una expeidició japonesa al K2, la segona en fer cim, va utilitzar 1500 portejadors...
 En fi, tot això només per expressar la meva felicitació a l'Òscar, un personatge que ni que sigui de lluny ha habitat des de ben jove el meu imaginari i que he viscut amb emoció quan l'he sentit per la ràdio parlant des de dalt del cim del Broad Peak, el seu catorzè vuit-mil.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada