Follow by Email

dijous, 11 de gener de 2018

Les benignes

Les benignes és un títol que feia temps que tenia al cap de llegir, com unes quantes desenes més de llibres que amb horror recordo que voldria llegir algun dia, i me n'adono que la vida és massa curta per donar a l'abast a tant d'interès (és com si hi hagués un desequilibri entre les nostres ànsies i el temps que s'ens ha donat per viure, tanco el parèntesi).
 Com és habitual, és l'atzar el que me l'ha portat als ulls. El vaig veure exposat en la biblioteca en la seva versió original en francès, Les Benveillantes, de Jonathan Little (curiosament, un escriptor Nord-americà). El lliber no m'ha decebut, és un fascinant recorregut de la segona Guerra Mundial, centrat sobretot en el front de l'Est, a través dels ulls d'un oficial de les SS. Per tant, massa acostumats a llegir la història i les pel·lícules amb els ulls dels guanyadors, això fa el llibre molt interessant. El personatge és imaginat, però no irreal, i l'autor el fa passejar pels escenaris reals d'aquell període que ha pogut reconstruir a través d'un immens treball de documentació que fa que els detalls contextuals siguin tots certs i sobretot, creïbles. Qui conegui una mica en detall els fets clau i hagi llegit per exemple els llibres de Paul Beevor se n'adonarà de la vericitat de la multitud de detalls amb que pinta aquest immens fresc. I el que l'allunya definitivament d'un llibre més historiogràfic és que crea un personatge, Max Auer, que és qui explica en primera persona tot l'horror i les atrocitats que veu i ell mateix comet. És un intent, penso que sempre impossible d'assolir totalment, de provar de comprendre la ment del botxí. El més inquietant és que en certs moments podem arribar a empatitzar amb Auer, i aquest és un altre mèrit de l'obra. Construir un personatge creïble, dotant-lo d'un passat, i conflictes és l'altre clau del llibre.  De totes maneres, m'atreveixo a fer algunes crítiques. En primer lloc, hi ha uns quants passatges onírics que per mi no aporten gaire a l'obra i són sobrers. Es podrien resumir o alleugerir. En segon lloc, he tingut la impressió que al final de l'obra l'autor volia acabar ja i els fets s'acceleren, el protagonista actua d'una forma més automatitzada, incomprensible i indiferent que el fa semblar un autòmat. També deixa alguns fils argumentals oberts o mal tancats que deixen el lector en l'aire. Finalment, el Max Auer també sembla una mica contradictori. Per un costat és capaç de fer disgressions que mostren un sentiment de culpabilitat, una humanització i empatia vers la víctima, i fins el final defensa abrandadament el nazisme, quan el més natural és que mantingués o derivés cap a un cinisme aclaparador. Els passatges més impressionants són les matances de jueus dutes a terme pes Entzankommandos a l'Ucraïna ocupada (aquí hi ha una precisió de detalls i una vividesa que no pot aconseguir cap crònica històrica per si sola), o l'episodi a Stalingrada i la fugida cap a l'Oest per escapar a l'exèrcit Roig. 
 Tampoc és un llibre que aconsellaria de llegir a qualsevol, ha d'atraure el tema, però si m'atreveixo a afirmar que en resultat i ambició és una gran obra i ha de figurar entre la bibliografia de referència de la Segona Guerra Mundial. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada