La cosificació de la dona

 No tinc remei. M'he endut al Congo cinc llibres, i aquí n'he comprat encara dos més. Entre les lectures adquirides, un interessant llibre que el títol ho diu tot: Congo's violent peace. Així em permet fer una humil aproximació per entendre el galimaties que és aquest país, un rosari de desgràcies, malentesos, vilesa i una geografia beneïda pels recursos naturals que han resultat una maledicció. I al bell mig, enroscant-se com una ciclòpia serp, el monstruós riu Congo que drena una immensa conca. A on anava. En aquest llibre que esmento explica la lògica de la violència sexual que ha assolat amples regions del país, especialment el Nord Kivu i tot l'est en general. Aquest regió és com la pota trencada d'una cadira. Tot el país bascula sobre aquest polvorí. Tot comença pel pillatge de les tropes de diferent signe (els acrònims de les diferents faccions militars i exèrcits que hi han passat i repassat mereix un diccionari), quan assolen una zona o una ciutat. S'inclou la violació de les dones, no és nou. Forma part del catàleg de salvatjades de tota guerra des de sempre. Però aquí es va fer un pas més, i es va convertir en una estratègia bèl·lica. La violació sistemàtica de la població femenina té uns efectes a curt i llarg termini devastadors per la societat. Anorrea el pilar social, la dona, i perpetua un estat de submissió, ansietat, destrucció psicològica que s'estén a través de generacions. No és un assalt espontani de depravats sexuals. I això ja es va veure en la infame guerra dels Balcans, en el cor mateix d'Europa. Després hi ha un pas més inquietant, quan aquesta cultura de la violació i la violència sexual en general esdevé un fet cultural, rutinari, i la dona es veu reduïda a un objecte, una cosa per la qual és acceptable fer qualsevol cosa. Retornar a un estadi on es dignifiqui amb tots els seus drets a la dona pot costar molt de temps. I ara faré un salt en l'espai-temps. El tema de la famosa "manada" dona per molt. No entraré en els debats conceptuals sobre la condemna, la diferència jurídica que pugui justificar que es qualifiqui de violació o abús sexual. La indignació ciutadana ve donada perquè no entén, comprensiblement, la lògica dels advocats i jutges, i la justícia no s'adequa a la sensibilitat social. Però el tema de fons essencial, per mi, és que cinc homes d'entre 25 i 30 anys, aprofitin una noia de divuit per aprofitar-se'n simultàniament per tots els orificis possibles i després se'n desentenguin és per sobre de tot una anorreació de la persona que esdevé un objecte que només té interès pel plaer que em els hagi pogut donar. Indirectament, encara que no es parli en aquests temes, la pregona indignació té el seu origen perquè percebem aquesta veritat de fons. El mateix ocorre amb la major part de pornografia on la dona esdevé un objecte sexual, i per això em fa una mica de mal veure com es transforma el discurs per acceptar-la quasi com un mer instrument d'iniciació a la sexualitat. En un altre nivell, també es pot trasposar aquesta lògica als increïbles desfaltcs de personatge públics, sobretot polítics. El Sr. Zaplana que acaben d'engarjolar, sembla que es va embutxacar 10 milions d'Euros. Són gent que en primer lloc no necessitaven aquests diners, en segon lloc, cal molta imaginació per gastar-se'ls i en tercer lloc eren diners públics que tenen el seu origen, i això és molt important, les butxaques dels contribuents que com jo no escatimen en pagar els impostos que els toca i creuen que la hisenda és un instrument de solidaritat de la comunitat. Amb quina cara es presentarien davant un pensionista que no arriba a final de mes? Digueu-me idealista o càndid, però això em dona tot el dret a protestar quan cal. La qüestió és que hi ha una reflexió de fons del fet mateix que aquesta gent, manada i corruptes, violen la dignitat mateixa de les persones, allò que tenim de més íntim, i això no ho saben prou, també destrueixen la seva pròpia dignitat. Mai no podran tornar a mirar-se lúcidament al mirall sense posar-se a plorar. O això, o han deixat de ser homes.