El Dakar no és màgic

 Molts nens i potser alguns joves ja no deuen saber que Dakar és la capital del Senegal, pel simple fet que a aquest nom només se li fa referència, des de fa anys, per esmentar el famós ral·li que en el seu dia sí que pròpiament se li deia París-Dakar. Anava de París a Dakar creuant el Magreb, el Sahara i el Sahel. Seria curiosa l'elaborada resposta quan a algun jove espavilat li doni per preguntar per l'origen del nom "Dakar". Una cursa que va ser traslladada del seu escenari original, per problemes de seguretat, a l'amèrica llatina però per la qual calia salvaguardar la marca prestigiosa que havia aconseguit. Anem a fer el "Dakar", es diu, sense ni necessitat d'especificar que anem a fer un ral·li a Sudamèrica. 

 A mi sempre m'ha produït angúnia aquesta cursa, incloent quan feia el seu trajecte original. No és res específic, m'irrita sobremanera topar-me un grup de motos de cross espetegant pels camins de la Serra de Marina.  La ostentació que suposava tot aquell desplegament de mitjans i màquines estridents creuant paisatges inifinits només poblats pel silenci i països amb una pobresa extrema, em repugnava. I encara em va repugnar més quan es va provar de rentar aquesta imatge amb activitats benèfiques.  Potser perquè no sóc prou fan, per no dir gaire, dels motors. Cadascú té les seves inclinacions naturals. Reconec que vaig matisar aquesta opinió quan vaig visitar una de les seves etapes estrella, Agadez, tot just creuat el desert del Tehneré (on per cert, un d'aquests cotxes es va carregar l'únic arbre que hi havia a 400 quilòmetres a la rodona). Recordaven el temps del París-Dakar com una època daurada, més segura, en què els estrangers visitaven a plaer el país (hi havia vols chárter des de París), i el ral·li donava ímpetu a l'economia. 

En tot cas, el París-Dakar va perdre el "París" pel camí en traslladar-se a l'altra banda de l'Atlàntic. Potser perquè era una mica denigrant usar el "París", pel que només n'hi ha un, però de Dakar en podem fer el que vulguem. Caldria demanar la opinió a un senegalès per aquesta migració semàntica. Es desenvolupava en varis països, fins aquest any en que s'ha constrenyit a un sol, el Perú. No es diu en veu alta que tot plegat sona a una certa decadència, malgrat que els pilots que hi participin, també fent gala de la manca d'imaginació semàntica, ho qualifiquen d'una experiència "màgica".  Què nassos vol dir que una cosa sigui màgica? Per mi no té res de màgic i només m'ha fet néixer l'antiga angúnia, encara més agusada, el fet de traslladar tots aquells cotxassos i infraestructura a l'altra punta del món amb tots els recursos i impacte medioambiental que suposa, i fer bramar camions, motos i cotxes per paisatges sublims d'un valor ecològic extraordinari contra el que el seu aspecte desèrtic pugui fer pensar. No puc suportar la imatge d'un buggy trencant la fina cresta d'una duna amb aquesta idea tant antropogènica de convertir qualsevol racó del món en un escenari, un espectacle on passar-nos-ho bé i entretenir les audiències, que deu ser el que significa finalment això de "màgic". La màgia, pel mag Lari.