República Centreafricana I

 Quan he sortit de la carlinga de l'avió m'ha abraçat l'aire de l'Àfrica tropical com si entrés en un medi aquós. Una atmosfera encara atordida per la xardor del dia anterior (són les 6 i mitja del matí), un sol rogenc per la calitja de pols que s'alça un pam sobre l'horitzó i aquesta sentor barreja de fruita tropical podrida i suor. L'avió ha arribat abans d'hora, jo estava assegut a les files capdavanteres i a més no he facturat equipatge (un hàbit molt pràctic). Sabent com de pesats són els tràmits d'entrada, m'he espavilat per passar el primer i amb deu minuts: el temps d'omplir un formulari, estampar un tampo al passaport i passar un checking de salut, ja no sé si per l'Ebola o el Coronavirus  (ara hi caic, el riu Ebola que va donar nom al virus no cau massa lluny d'on sóc) i ja era fora i havent bescanviat uns quants euros i tot. M'ha alleujat que a fora de l'aeroport no hi hagués una munió de gent buscant de sostreure o vendre qualsevol. Ja dona una idea dels Centreafricans, a diferència dels aeroports de l'Àfrica de l'Oest o de la veïna República Democràtica del Congo. Només la separa de Bangui el riu Oubangui, el principal afluent del Congo, i que es pot navegar fins Brazzaville i Kinshasa i va ser l'artèria d'accés al darrer racó inexplorat de l'Àfrica. M'he amarat de tantes lectures com he pogut i el temps m'ho ha permès. Encara tragino un parell de llibres sobre la RCA. I la primera intuició és que aquest, és un no-país. És a dir, que va existir, es va crear amb el nom colonial de Oubangui-Chari (els dos grans rius que el defineixen el sud i al nord, aquest darrer és el que alimenta el llac Txad) per defecte perquè ja la resta de territoris circumdants estaven ocupats i cartografiats. I fins i tot semblaria que els francesos el van colonitzar a desgana perquè algú ho havia de fer o amb el propòsit d'allargar la seva influència cap al Sudan. Aquesta desgana i el fet que fos la colònia pobra de França, també la va fer el destí menys desitjat dels  funcionaris colonials i el territori més oblidat i on segurament es van practicar les vexacions més ignominioses de l'imperi francòfon. A ningú l'importava massa aquella terra d'enlloc i això va permetre l'establiment d'uns règims d'explotació (calia com a mínim que no fos deficitària) atiat pel personal més rude i incompetent, que res va tenir a envejar a les més conegudes atrocitats del Congo Belga, la finca privada del rei Leopold II. Em resulta fascinant (i tràgic), comprovar en cada país que visito com la història té un pes tant present i explica els desoris actuals com si en marqué els destí dels països i nacions. Certament, la història recent de la RCA és un autèntic desori, una corrua de presidents llunàtics i intervencions descurades, rebel·lions i matances fins ben bé el 2013  i encara continuen pul·lulant grups autoanomenats rebels (quan de fet s'assemblen més a saltamarges). Com un nen traumatitzat que vol créixer sense poder resoldre els seus conflictes. Perquè una de les característiques que defineix la RCA ara és la fallida quasi total de l'Estat, contínuament fragilitzat pels cops d'estat i rebel·lions i les intromissions, i la manca de recursos que el fan absolutament depenent de l'ajut extern provinent de ONU, UNFPA, UNICEF, UE, ONG's...i han creat una autèntica "economia humanitària". Un efecte tràgic i còmic és el desig dels grups armats per ésser considerats com a  rebels, no bandits. Perquè això els eleva al status de interlocutors polítics i poden beneficiar-se, per exemple, dels plans de desarmamant i reintegració a l'exèrcit (al final, és el que busquen, un treball estable, un sou regular, un reconeixement com a ex-combatents, o no és el que tots busquem?), que només un Estat contra el que paradoxalment lluitaven els pot donar. I aquests programes de desarmament estan pagats, evidentment, per aquestes agències (amb molt bona voluntat, tot cal dir-ho). I d'aquí que s'empesquin aquests acrònims tant estridents i vacus alhora: Front Popular per la Revolució Democràtica, Moviment d'Alliberació Nacional pel Progrés o altres que ara també m'inventaria però que són tots per l'estil i els donen entitat. No ens sona també la discussio entre anomenar presos politics o convictes, o exiliats i fugats? O rebels i bandits en la mateixa Síria, en què el canvi de nom pot justificar qualsevol atrocitat?

 Pel camí de l'aeroport provo de fixar-me en els detalls, els que parlen de la realitat. El 4x4 de totes les agències ja pul·lulen (de fet, jo vaig en un d'ells, tinc prohibit desplaçar-me per altres mitjans), els carrers plens de pols vermella, els edificis ministerials que s'assemblen més als barracons de les nostres escoles que no s'acaben mai de construir i ja diuen molt del poder d'un estat que abarca un territori que és quasi dues vegades la França. I la calor que a mesura que passa el dia, tal com temia, esdevé com una llossa ardent i abalteix la voluntat. Em porten a esmorzar a la cafeteria preferida dels expatriats, i els preus no tenen gaire a envejar als de l'Aeroport de Barcelona. Això també és un efecte de l'economia "humanitària" que provoca una inflació escandalosa. No sé com no ens odien els locals quan veuen el que podem arribar a desembutxacar-nos per un esmorzar. Això també deu ser una herència colonial.