Leni Riefensthal a Àfrica

  Fa unes tres setmanes passejava fascinat pel mercat de vell i segona mà de Sant Antoni, furgant entre llibres, còmics i vinyls, quan els meus ulls van ser segrestats per un llibre rotund, amb una gran imatge d'una dona núbia amb els pits enlaires, fotografiada en contrapicat, aire ferreny, i que tenia per títol Leni Riefensthal a Àfrica. Hi ha llibres que, més que buscar-los, et troben ells a tu. Aquest em va escridassar, directament, per a que el comprés. I per un preu molt modest atès el seu volum i la qualitat de l'edició. Es tracta d'un recull de les fotografies que Leni Riefensthal va fer pels anys 60, sobretot al sud del que és avui el Sudan del Nord, el país dels nubis, però també de Kenya i els massai i d'altres ètnies. El llibre m'ha captivat a diversos nivells. Primer de tot per la bellesa indescriptible de les imatges. El llibre té aquell paper gruxidíssim, una edició antiga, però d'una qualitat innegable. Les fotografies ens transporten a un món que temo que en gran mesura està ja desaparegut. Quan Leni Riefensthal es va llençar a la recerca d'aquest poble ja no tenia la certesa que pervisqués. Només hi va anar empesa per una altra fotografia, més antiga, que havia vist i que a ella també la va captivar  en una travesia que la va transportar a un altre món. Era una simple inspiració o intuïció. La relació que hi va establir i que va durar fins el final de la seva vida (Leni va viure fins els 101 anys!), i confessa que van ser els temps més feliços de la seva llarga i riquíssima vida. Mirant atentament les fotografies, d'una extraordinària plasticitat i bellesa, crec entendre la dimensió d'aquest encontre. Descobrir tot d'un cop un món fràgil però ric, on la gent vivia arrelat a una terra, una tradició i una història plena de sentit i significat. Exactament el contrari del que estem perdent en aquests temps que en diem postmoderns. I sobretot bondadós i bell, d'una bellesa ancestral, primitiva i autèntica. 

 La segona cosa que fascina del llibre és l'autora mateixa. Leni Riefensthal va ser una cineasta i fotògrafa alemanya, una revolucionària de la tècnica cinematogràfica coneguda sobretot pels dos grans documentals que va fer pel règim nazi: El triomf de la voluntat i el documental oficial de la Olimpíada de Berlín del 1936. Va patir la injusta i estigmatitzadora llufa de filonazi, malgrat tenir un talent i una sensibilitat extraordinàries que contrasta amb el llegat kiscth i lleig de l'estètica nazi que se li va reconèixer, finalment, en escreix, després d'un patiment atroç (la van arribar a tractar amb elecroxoc per les depressions que va patir). El personatge, i perdoneu que abusi de l'epítet, és fascinant també per la seva condició de dona en l'època que va viure, el talent i la resiliència per finalment ser reconeguda com una artista extraordinària, com ho demostren les fotografies de l'Àfrica que demostren una mirada antropològica (ella, dona rossa i occidental no podia ser més diferent dels nubis o massai), en que l'artista desapareix de l'escenari. I tot fet, evidentment, amb una càmera analògica i que denota una gran capacitat per captar l'escena adequada en el moment oportú de forma quasi artesanal. Cal recordar que va aterrar a la terra dels nubis quan tenia avançats els seixanta anys, i fins es va plantejar de quedar-s'hi a viure. Hi ha fotografies seves entre aquesta gent en que se la veu vital, plena, com si devorés la vida amb els ulls i les seves imatges. 

En tot cas, aquesta troballa ha estat, personalment, com una mena d'inspiració, una alenada lluminosa que la vida potser tot plegat és qüestió de la mirada que hi posem i l'actitud amb la que l'afrontem.