Real o creïble

 He vist consecutivament dues pel·lícules que m'han fet adonar la diferència que pot haver-hi entre el que és real i el que és creïble. Explica Gabriel García Márquez, que va caure literlament del llit quan va llegir La metamorfosi, de Kafka. Es va adonar que en literatura, i en art en general, es pot fer el que es vulgui. No cal que sigui real, cal, de fet, que sigui creïble. I això no vol dir que el que se'ns mostri pensem realment que existeix (que també pot ser, però això és un altre tema).

Les dues pel·ícules que he vist són La piel que habito, de Pedro Almodóvar, i Midnight in Paris, de Woody Allen. La pel·lícula d'Almodóvar és fidel a la seva tendència a extremar les passions i els dimonis, i deixar-los fluir en situacions límit. En aquest cas, cal aplaudir el seu agosarament, la idea és provocativa. Però en el transcurs de la trama prova de fer-la realista, oblidant la credibilitat. Introdueix elements manllevats de la ciència per recolzar la feina que fa el cirurgià (Antonio Banderas), obsessionat per la mort de la seva dona i la seva filla, que transforma mitjançant la cirurgia plàstica el violador i responsable indirecte de la mort de la filla en una rèplica de la seva dona, inclòs canvi de sexe. Tot plegat acaba grinyolant, ni els mateixos actors semblen creure's el que diuen o fan. La recerca de veracitat fracassa i tot plegat sembla inverosímil, quasi paròdic, ofuscant els elements sentimentals que la trama volia realçar. La recerca d'allò realista ha produït una cosa increïble.

 En canvi, en la pel·lícula de Woody Allen, ja de bon començament ens planteja una situació irreal, sense complexes, obertament. Una mena de reproducció del conte de la Ventafocs, situat a París, on un alter ego de Woody Allen reencarnat per un reciclat Owen Wilson (com es creixen els actors sota les ordres d'un gran director,només cal veure la hilarant i breu aparició de Adrien Brodie!), guionista i aprenent de novelista, es trasllada cada mitjanit al París dels anys vint on somniava ser-hi, l'època daurada. Allí es troba i congenia amb Hemingway, Scott Fitzgerald, Gertrude Stend, coneix a Picasso, Dalí, Matisse, Buñuel. La pel·lícula podria molt fàcilment haver derivat en una òpera bufa. I aquí està el mèrit. Woody Allen demostra un coneixement molt acurat dels personatges. Es pot fer paròdia només si som capaços d'escriure seriosament i amb profunditat sobre un tema o un personatge concret. Les referències són múltiples, i entra en el joc de miralls amb el mateix Woody Allen, que no surt mai en pantalla, en els retrats de Hemingway i en la paròdia que fa de Luis Buñuel, i en el mateix pedant que fa de contrapunt duran el dia quan retorna al món present. L'escena potser cimal, enmig de diàlegs brillants, és quan es troba amb el grup de surrealistes, (Bueñuel, Man Ray i Dalí). La seva situació surrealista, esdevé d'allò més real i comprensible amb aquest grup, els únics amb els quals es pot esplaiar sense por a ser incomprès. La pel·lícula està plena de picades d'ull, referències, al·lusions molt subtils. Crec que la seva magnitud pot passar fàcilment desapercebuda per molts dels que l'hagin poguda veure, no som prou bons lectors per apreciar-la ni tenim la suficient cultura. Accepta múltiples lectures i és d'aquelles que val la pena veure una vegada i una altra.
 Doncs, el que volia dir, és que una pel·lícula que mostra obertament la seva irrealitat, esdevé per contra, creïble. I més creïble quan de fet, fa referència a fantasmes, desitjos, frustracions, somnis que portem endins.
 Qui les vegi totes dues,  ho podrà entendre, i entendre un dels secrets de la creació artística.