Perdedors

Sóc a Maputo, esperant una camioneta de transport, una chapa, a la voravia de l'avinguda Eduardo Mondlane per anar a la Costa do Sol. Un crit seguit d'un cor que el repeteix, s'aixeca sobre el batibull de la ciutat. "A força esta na rua!" (La força està al carrer). Un centenar de persones, ja granades, circulen sobre l'asfalt escrostonat, encapçalats per un home, escanyolit, vestit amb roba esfilagarsada i sargida mil vegades, descalç, que sosté una bandera alemana. La imatge és esperpèntica, fins que caic en compte que són els afiliats de la Associaçao de Antigos Trabalhadores Moçambicanos, i recordo que ja n'havia sentit a parlar fa anys quan reivindicaven els seus drets. I encara estan aquí, entossudits, enquistats. Aquests homes i dones van ser enviats a l'extinta República Democràtica Alemana (RDA), en el marc de les col·laboracions que existien a tots nivells entre els països de l'esfera socialista. He conegut Nicaragüencs que parlen rus perquè van estudiar a l'antiga Unió Soviètica, Moçambicans que parlen un deliciós espanyol amb accent cubà i Angolenys que dominen l'Ucranià. Rastres ben vius d'una època passada. A aquests treballadors moçambicans els van portar per estendre i reforçar la creença en el paradís socialista, i ensenyar-los que era possible. Quan la RDA, de sobte, el 1989, es va esfondrar, es van descobrir desamparats i extemporanis en un continent, un món, que els va deixar a la cuneta. No es va saber fer res millor que retornar-los al país d'origen on també els temps havien canviat i els van ignorar. No van poder tornar amb cap riquesa, cap compensació ni cap subisidi per la feina feta a la RDA, i ara encara pledegen pels drets manllevats, com si no haguessin entès que la sínia de la història els ha passat per sobre. Espectres que pretenen recordar un passat que els nous temps s'apressen a enterrar, més enllà de les commemoracions de caigudes de murs. A ells el mur els va caure a sobre i els ha enterrats, i les autoritats només esperen que la biologia acabi de solucionar el problema mentre els deixen manifestar-se.

Precisament, el llibre A cegues, de Claudio Magris, està inspirat en la peripècia real d'un combatent comunista italià voluntari en les Brigades Internacionals durant la Guerra Civil espanyola. El 1938, van haver de sortir del país. Durant la segona Guerra Mundial es va fer guerriller, partisà, va ser pres i deportat a Dachau, alliberat, va emigrar a la Iugoslàvia de Tito per col·laborar en la construcció del paradís socialista. Quan el 1948 el mariscal Tito va partir peres amb Stalin, a ell i uns quants milers de comunistes italians els van tancar en una illa de l'Adriàtic, un nou camp de concentració en condicions inhumanes, perquè eren considerats perillosos stalinistes. Itàlia se'n va fer l'orni, no anava pels camins del socialisme internacional. Quan finalment va ser alliberat de nou, el Partit Comunista Italià els va rebre amb hostilitat, perquè representaven la memòria històrica de l'Stalinisme que el partit havia practicat com una religió, quan ja havien començat a aflorar les vergonyes atroces d'aquest període i tothom volia distanciar-se'n. L'Ideal que li prometia un paradís a la terra, el va portar de passeig per tots els inferns possibles, un tràgic pelele de la història.

No sé si a aquests treballadors Moçambicans els consumia algun ideal concret, fins i tot dubto que anessin a la RDA voluntàriament. Només veig les víctimes d'una època que no acaben d'entendre, i es passegen des de fa vint anys, com fantasmes atònits atropellats per la locomotora del temps.

A ningú no li agrada pensar que és un perdedor, que la seva vida s'esmerci sense sentit o que la promesa que tenim amagada no s'acompleixi, o fins i tot la mateixa promesa sigui una daga traidora. Vèncer, reeixir, sol ser una flamant i vistosa excepció, per això ens hi emmirallem amb massa facilitat, o maquillem la nostra vida de suposats èxits. La majoria potser som perdedors, i escriure sobre aquestes històries ens aterroritza perquè ens afronta cara a cara amb el fracàs. El miratge d'una vida reeixida pot ser això, un perillós miratge. L'estafa fa de mal pair. Millor sortir al carrer i cridar "A força esta na rua" encara que sigui mentida i extemporani, per sense saber-ho alliberar una ràbia que seria massa forta si la volguéssim retenir. Indignar-se és una manera de donar sentit.