Follow by Email

dissabte, 8 de setembre de 2012

Cabrerès, bell Cabrerès


   El Cabrerès és un dels indrets del nostre país que es pot dir que té màgia, com es ve a dir darrerament d’una manera francament fada. Es pot creure que ha estat tocat per un orfebre tel·lúric, i esdevé de froma natural un referent de l’ànima. Per a qui hi visqui, o hi estigui arrelat d’alguna manera, fa boa la cita de Lluís Llach i ens fem contrabandistes, mentre no descobreixin detectors dels secrets del cor. El Cabrerès, subcomarca d’Osona, està aculada entre els límits de la Garrotxa i La Selva. La serra de Cabrera, com una vella  i ciclòpia dentadura, estén les ombres dels espadats característics sobre les rouredes i fagedes del seu redós. Quan s’hi arriba ocorre el mateix de qui intueix un  llunyà un perfil i familiar que ens saluda de lluny. Fa relativament poc temps vaig estar a Nàpols, i encara que en una mesura més imponent, la presència llunyana, amable i alhora amenaçant em vaig adonar que el Vesubi imprimia la mateixa sensació als napolitans i fins i tot imprimia caràcter. Al Cabrerès passa el mateix. I s’hi pot llegir la història geològica, el vel verd de vida que hi  ha estès la natura i l’acció, encara harmoniosa, de l’home. Els pobles propers semblen emanats directament de l’entorn, integrats: Cantonigròs, L’Esquirol, Rupit… Un geòleg en feria una lectura més prosaica. Citaria forces que han estat devastadores, la falla d’Amer que és la responsabled’aquests cingles i en època històrica encara de terratrèmols devastadors com el del 1428. Però tot plegat es conjura en una harmonia que emociona, pacifica l’esperit, com si tots els milers i milions d’anys d’història que han donat aquest fruit, només m’haguessin esperat pel breu instant que jo els he pogut contemplar (en el sentit més profund del terme).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada