Follow by Email

divendres, 26 de febrer de 2016

El fill de Saül

 Jo pensava que ho havia vist tot pel que fa a la filmografia sobre l'holocaust. Però resulta que encara hi havia un punt de vista que ningú s'havia atrevit a adoptar. I veient la pel·lícula El fill de Saúl,  dirigit pel novell László Némes, s'entén que ningú s'hagués atrevit a filmar el punt de vista d'un membre dels Sonderkomando (els sonderkomando eren equips de jueus  presoners dels camps de concentració que feien les feines més abjectes en la cadena d'extermini dels camps de concentració nazis), filmat quasi exclusivament en un primer pla de la cara del protagonista, encaranat per Röhrigh Géza. Així s'aconsegueix un efecte molt potent, diria que esbalaïdor. No es mostra res directament, no hi ha primers plans de la massacre, però s'intueix en segon pla, els cops, murmuris, esglais, la violència ambiental i la claustrofòbia, la mort que ho amara tot i mentalment es construeix d'una forma realista l'horror més absolut. Horror absolut, aquest és el terme. Des de l'inici de la pel·lícula he tingut el cor en un puny i em costava imaginar com l'equip de filmació, començant per l'extraordinari actor principal, havia tingut prou templança per trabar aquesta història. Penso si no hauran acabat tots a la consulta d'un psicòleg.
 Aquest film honora aquest art, capaç de trascendir-se fins fer ressuscitar literalment allò que en molts només és una evocació, i fer prevaldre la memòria d'uns fets millor que qualsevol memorial.
Un efecte directe de la pel·lícula és que fa entendre aquella cita que després d'Auschwitz no hi ha cap reflexió que valgui. I també espaordeix que només una generació anterior a la nostra hagués viscut, o provocat, aquest infern. Fins quin punt l'alienació de les persones pot arribar a justificar que se les tracti com a peces, així anomenaven els cossos inerts dels jues morts,  mereixedores de ser exterminades. El punt lluminós enmig de tanta foscor, l'al·legoria de la pel·lícula, és que enmig del mal més absolut pren sentit un gest d'humanitat que no té cap utilitat pràctica, l'obsessió del protagonista per donar una sepultura digna a un noi de dotze anys. En si mateix, el gest conté tota l'esperança enmig de l'absurd més atroç. Amb films així tenim assegurat que es podrà transmetre la memòria del que mai ha de repetir-se.






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada