Namíbia

Enmig de la costa del desert del Namib es pot trobar una església que podria estar perfectament al mig de Baviera. Com si l'haguessin allunitzat (en un paisatge que sembla, per cert, força llunar). Això passa als dos assentaments que els alemanys van fundar a la costa de l'actual Namíbia. De fet, pràcticament no hi ha res a part de Swakopmund, Lüduritz i Walvis-Bay. Els alemanys, al contrari que els portuguesos i els espanyols que van conrear el mestissatge (tant artístic com sexual), els alemanys van ser refractaris i per això veiem aquestes esglésies, i cases sorprenents, i oficis luterans que també semblen d'una altra època.  La famosa costa dels esquelets viu de la fama de les restes de vaixells embarrancats i oxidant-se. Per mantenir aquest atractiu turístic convé que se'n vagin embarrancant regularment. La intempèrie aquí els devora amb voracitat. A Namíbia se la podria resumir, turísticament parlant, amb quatre fotos que tothom ha vist i revist encara que sigui sense voler. Un vaixell podrint-se a Skeleton cosat, les imatges de les dunes de Sossuvlei, els ramats d'antílops i fauna de Ethosha, la visió del Canyon Fish, el mar de dunes del Namib, un elefant del desert, algun Koishan o Nama disfressat per complaure els turistes que viatgen amb les pick-up 4x4 de lloguer equipades buscant sofisticades sensacions. I malgrat tot, el país és tan immens que permetria perdre-s'hi i descobrir nous racons. Tot sembla remot, però habitat per paisatges inacabables. Però la indústria del turisme té una fèrria inèrcia per fer passar a tots els visitants pels mateixos llocs, replicar les mateixes fotos, pagar els mateixos preus i comprar obsessivament les mateixes rampoines artesanes que es poden trobar a qualsevol altre país de l'Àfrica austral i part de la resta (em pregunto on deuen estar les vertaderes manufactures, sospito que en algun racó del sud-est asiàtic) i caure sense descans sobre els mateixos tòpics apresos.