Una mirada eterna

Cada cop que contemplo el Pantocrátor de Sant Climent de Taüll em sento hipnotitzat. Diuen els entesos que aquesta mirada hieràtica, de jutge sever que sembla que et vulgui penetrar, és una influència directa de les escultures del Baix Imperi Romà, l'època de Constantí i tal, en que les mirades es van fer més severes, inquietants, pròpies d'una era decadent. Potser sí. El que sí sabem (o millor, no sabem) és que ens és desconegut l'autor d'aquesta magnífica obra. Probablement l'importava ben poc deixar escrit el seu nom. O era una mica esperpèntic  per l'època(encara que aquesta paraulota no existia en l'època), anar signant les seves obres. Si, l'autor, el geni creador d'aquesta mirada (i de la resta de les pintures), és volgudament anònim. Bé, ni tan sols es va plantejar que pogués ser altrament. Els estudiosos es refereixen al mestre de la Vall de tal o qual quan determinen per l'estil que unes obres pertanyen a un mateix autor. Però en canvi la impressionant mirada que va dibuixar ens ha arribat fins avui i encara ens penetra des d'un racó del MNAC. Aleshores, quin sentit té saber qui era, si ha sabut trascendir-se? Això d'associar el nom de l'autor amb la seva obra va ser una invenció del Renaixement, després la cosa es va desmadrar. El que queda clar és que l'autor no es posava per davant de l'obra, n'era un servidor com si fos un simple transmissor. Després els egos han anat creixent, però sempre acompanyaven a un talent extraordinari que ho feia perdonar. Ara la cosa ha arribat a un absurd paroxisme en que s'identifica l'obra per l'autor com si això fos una patent inalterable. Es crea una mena de perversió en què pel sol fet que es digui que és un "Dalí", un "Miró" o un "Kandinsky", ja ens pugui semblar excels. Cauen ara bé les anècdotes de l'orinal penjat a la Tate Gallery o el suposat quadre que va pintar una mona i signà Dalí. En el món literari encara és més aberrant. El nom dels autors, com marques comercials, es mengen sovint el títol de l'obra. O fins i tot es busca un insigne nom per escriure els pròlegs com si fos un esquer. És cert que hi pot haver una certa garantia segons qui l'hagi escrit, però sembla que no comprem títols, sinó autors. Un efecte  és que deixem de mirar o llegir les coses amb el nostre propi prisma, el nostre criteri i des del jo que ens permeti apreciar per ella mateixa una obra. Afortunadament, el temps ho posa tot a lloc. Dubto que apreciéssim encara la mirada de Taüll si no fos una obra universal, un arquetipus que serà valorat mentre encara hi hagi humans  sensibles habitant aquesta terra. Només em preocupa que actualment, entre tanta palla, les veces d'or quedin definitivament enterrades per sempre, esperant que un buscador les recuperi i les tregui a la llum com de segur ha passat amb moltes obres perdudes i, ara sí, oblidades per sempre. No es podrà mai reconèixer mai el que varen fer els bojos de la Mancomunitat, entre ells el Puig i Cadafalch, que van posar en valor tot el romànic i les obres que encara havien perviscut i que havien caigut en un oblit despectiu. Sense ells potser s'haguessin, ara ens sembla un escàndol imperdonable, perdut per sempre els dos ulls hipnòtics de Taüll.