No esperava que el Sebastiao Salgado ens anés a deixar (un eufemisme de morir). Fa pocs mesos va estar a Barcelona presentant la seva darrera exposció sobre l'Amazònia. Però és així, un dels principals creadors de fotografies icòniques ens ha abandonat. I dic abandonat amb un sentit ple de la paraula, perquè quan un gran creador deixa aquest món tenim un cert sentiment d'orfandat si coneixíem i admiràvem la seva obra. Una mirada al món única i irrepetible. Exactament allò que tot creador pretén assolir al marge que se li reconegui o no.
Jo no sóc cap expert en fotografia, només un humilíssim aficionat que prova d'aprendre d'aquest art amb un poc de lectures, observació i certa intuició. Però les fotografies de Sebastiao Salgado, molt abans que li posés rostre i ni tan sols en sabés l'autor, m'han acompanyat inconscientment. La seva sèrie dels anys 80 de les fams que van assotar el Sahel són la millor i més tràgica mostra d'una tragèdia humana. Va crear escola, però també va mostrar que no es poden fer fotos així sense compartir el sofriment que fotografiava. Se sentia interpel·lat i això es nota. I també en les sèries posteriors es nota també que el fotògraf, tot i que no se'l veu, està allí. No deixa de ser el mateix que qualsevol bona novel·la. L'autor desapareix com si la narració es sostingués per sí mateixa, però per fer això ha d'enfonsar-s'hi, dissoldre-s'hi. M'admiren fins l'èxtasi les seves fotos que semblen espectaculars mosaics, plenes de matisos, que quasi transmeten els colors, les olors, les sensacions i sobretot els sentiments d'allò fotografiat i segurament del fotògraf.
Més tard ja vaig poder admirar amb més mètode l'obre d'aquest insigne fotògraf. Va començar en aquest art els 30 anys, i a més amb fotografies analògiques. Aquelles en què teníem els carrets amb 36 o poques més fotos comptades. Això feia que la mirada hagués de ser molt més observadora, oportunista i aguda. Després va passar al món digital sense que es notés la transició, sempre fidel al blanc i negre. Però segurament no hauria pogut continuar fent les fotos que feia si no hagués nascut i après l'art de la fotografia amb les eines analògiques i el revelat artesanal de no fa tants anys. És una observació vàlida per a qualsevol art.
Fa uns anys vaig poder veure un documental sobre ell, realitzat pel seu fill, titulat "La Sal de la Terra". A més de ser un resum de la seva trajectòria, també era una utèntica metàfora. Després de pouar en els racons i situacions més miserables de la nostra història recent, va caure en un pessimisme, potser en diríem una depressió franca. Potser un inevitable excés de la seva forma d'aproximar-se a la fotografia. I com va sortir del pou renovant la mirada vers l'admiració de la creació amb els seus dos darrers treballs al voltant de la natura i els paistges més incòlumnes de la terra (Gènesi i la darrera que he esmentat, Amazònia) i sobretot amb la col·laboració amb aquesta creació reforestant la seva petita finca del Brasil per reconvertir-la en un bosc de nou ple de vida. Tota una lliçó de veritable artista.
No puc estar més agraït pel do que ha estat el Sebastiao Salgado.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada