Canícula

La primavera ha desaparegut de cop, atropellada per un estiu canicular. No hi ha hagut l'amable transició de les estacions. El carrer, al migdia, és un espai hostil si no hi ha ombres. I no hem arribat encara al solstici. Les pluges de la primavera, una primavera normal com feia temps que no vivíem, han quedat enrere com un miratge i s'imposa la realitat d'un clima capriciós i cada vegada més desagradable. No només pels extrems que toca, sinó també perquè trastoca la rutina previsible que donava sentit al calendari, les celebracions, les festes. En aquest sentit, la calor que experimentem no només és inhumana en el sentit que no la poguem suportar físicament. 

 Per escapar una mica d'aquest ambient tòrrid he tornat a la Vall de Núria. Només feia un mes que encara podia observar com l'hivern s'encaparrava dalt dels cims, amb un gruixut mantell de neu a partir dels 2500 metres d'alçada. Ara s'ha esvaït i ha deixat despullada la muntanya que no ha tingut temps de refer-se. L'herba encara està agostejada però no per la calor, sinó perquè s'ha descobert del mantell nival amb massa rapidesa. Fins i tot tenia un punt d'àrid. Només sobreviuen petites congestes en els llocs més obacs o on el gruix de neu era major o bé els ratjos del sol incideixen amb més benevolença. El fi serrelet de neu que ara neix, i ara fina, com cantava en Segarra. 

 Per contra, allí sí respirava encara una exhuberant primavera. La pluja i les temperatures molt més amables que a baix a la vall han provocat una florida espectacular. No havia vist mai una catifa, digna d'una jornada de Corpus, com la que ha recobert les faldes del Puigmal, Finestrelles i la Vall d'Eina. Arribaven a congeniar el neret, més pròpia de l'obac, i el bàlec, de la solana. Un rosat i l'altre groc estrident.  Quan hem passat entre les mates de bàlec respirava la densa olor de les flors. M'ha semblat, tot plegat, un espectacle miraculós.

Quan hem començat la caminada ens hem creuat amb un grup de parelles joves, totes amb alguna criatura carregada a les esquenes. Els nois al davant, les noies al darrera cadascú parlant de les seves coses. No podem evitar els rols de gènere .  Feia quatre dies segurament eren algun dels joves que em trobo els divendres al matí quan vaig a la piscina tornant de festa. La vida troba totes les argúcies per reproduir-se, com les mateixes flors del bàlec i el neret que embriaguen els insectes per polinitzar-se. Després de baixar pel vessant que surt de la Vall d'Eina i creuar prats de bàlecs i nerets hem recuperat el camí que enfila cap el Puigmal. Hi ha més gent que corre que no camina. El Kylian Jornet ha fet molt de mal. No entenc aquesta dèria cronòmetre en mà que converteix aquest majestuós espai en un vulgar escenari de proeses físiques, enlloc d'aturar-se i contemplar-lo amb un respecte sagrat. Només s'aturen, previsiblement, per fer fotos que ja han fet una dotzena de corredors abans, d'una vaca alletant el seu vedell. Els temps han canviat, el clima també i tots nosaltres. Però la indiferent gratuïtat de la natura, que li és igual si és un humà o una ostra qui s'hi passegi, em dona una estranya serenor. 

Els ànecs de la Ricarda

  Ningú li diu Aeroport del Prat- Josep Tarradellas. Els ciutadans som més llestos i acabem imposant un nom útil i que sigui un referent real d'on es va construir l'Aeroport de Barcelona, en uns aiguamolls sobre la fèrtil plana del Delta del Llobregat que ha estat el rebost de la metròpoli. Com li va passar a l'Hospital Can Ruti enlloc de l'imposat Germans Trias i Pujol. També sembla una imposició l'anunciada ampliació de d'aquesta infraestructura.  Com moltes coses que passen semblava una mena d'inevitable espassa de Damocles que anava a caure un dia o altre. Hi ha dos tipus de lectures d'aquest fet, com en la majoria de  polèmiques, per un costat les governades per les aprehensions o emocions i per l'altra per la raó i els arguments objectius. Però el més sovint és que es tracti d'un aiguabarreig d'ambdues. I amb prou feines arribem a acomodar o elaborar unes o altres segons el nostre posicionament previ.

 Jo reconec que si hagués de votar ho faria per deixar en pau els ànecs de la Ricarda i oblidar-se d'ampliacion i que aquesta afirmació és purament emocional. Per la meva flaca pels espais naturals i tot allò que significa vida. Però en tot cas, recupero alguns arguments que poden ser més objectius. Per exemple, un economista que escriu amb criteri al diari ARA ho encerta quan no discuteix que ampliar l'aeroport ferà augmentar el PIB, però que aquesta dada crua no serveix per res. El que realment val és que augmenti el PIB per càpita i que si bé aquest va ser el cas en l'ampliació del 1992, la posterior amb la nova terminal ha ocorregut el contrari. No només això, sinó que els barcelonins, o els que provin de ser-ho, cada vegada els resulta més difícil des d'un punt de vista econòmic. La crisi de l'habitatge n'és l'evidència. Per tant, la pregunta de veritat al marge d'ampliacions és el model de desenvolupament. En aquest sentit, cal acusar la xaronia de l'actual alcalde quan argumenta que així tindrem un munt de vols intercontinentals i podrem portar més gent per fer més congressos i vinga, via fora, que Barcelona és gran i pot acollir molts més visitants sigui per fer-se selfies a la sargantana del Parc Güell, recórrer els pavellons de la fira o anar de prostitutes o totes les coses a la plegada com sol ocórrer (és cert, la demanda augmenta segons els congresos i fins i tot es traslladen professionals del sexe entre capitals segons aquests esdeveniments, incloent els esportius). Cap on porta tot plegat? Hi haurà realment un augment del PIB per càpita, un millor accés a l'habitatge, una ciutat més social i sostenible? I després què? Encara caldrà ampliar més, fer venir més gent, créixer més? Barcelona és el que és, una petita ciutat constrenyida entre el mar i la Serra de Marina. Només cal recordar la boutade de la Copa Amèrica que es va anunciar com una nova posada al mapa de Barcelona i va transcórrer amb na solemne indiferència per part de tota la ciutadania? Però a tot això se li ha passat un espès vel que tapi tanta vergonya. 

Tampoc m'empasso que el fet que hi hagi uns experts al darrera que proposin solucions diverses porti aquesta decisió al nivell d'una tautologia. Le meva experiència m'ha fet malfiar-me de qualsevol persona que es presenti com experta de no sé què. Massa sovint només ha servit per dotar de credibilitat qualsevol decisió prèviament esbiaixada. 

Després hi ha els temes més estètics, perquè com va dir el Jose Maria Valverde, nulla ethica sine estetica, no hi pot haver ètica sense estètica. I matxacar encara més aquest espai natural no és el millor llegat al món que hauria de venir i que, en aquest cas, està en plena consonància amb un model de desenvolupament emparat per un dogmatisme i forces no-democràtiques que fa de mal empassar. Soving sembla que lluitem contra forces opaques refractàries a qualsevol escrutini i que solen coincidir amb els que realment es beneficiaran de tot plegat. 

En aquest sentit, també em crec les raons d'ecòlegs de renom que titllen de disbarat i presa de pèl això de compensar la pèrdua de les llacunes afectades. I dol que un referent de la conservació natural del nostre país, el Jordi Sargatal, s'hagi prestat per netejar la mala consciència dels que han decidit portar a terme l'ampliació. 

Com veieu, no només els ànecs de la Ricarda es  juguen el seu futur en tot això. 

Sobre el conflicte de Sixena

 No sóc historiador, ni menys historiador de l'art. Altra gent té més criteri que jo. Però em permeto d'exposar les meves aprehensions respecte a les pintures del Reial Monestir de Sixena. Per si a algú li pot servir per cultivar el criteri propi.Tot molt subjectiu, és clar.

 En primer lloc, és ben comprensible que qualsevol habitant de ciutat que aculli una gran obra d'art senti una fiblada que se l'enduguin a un altre lloc després de molts anys de custodiar-la. Una mica com si ens arrenquessin un estimat queixal. Tothom ho pot entendre. Els passarà, tard o d'hora, als anglesos quan legítimament retornin els frisos, mètopes, escultures i restes de frontó del Partenó a Grècia. 

El que pot fer més mal és que aquest retorn es disfressi de reparació d'injustícia històrica. Cal una lectura amable de la història i els seus avatars i entendre que sovint, els mateixos museus, expliquen indirectament les paradoxes i mentalitat que els van portar a constituir-se. Començant pel fet evident que tots els grans museus (el Louvre, el Prado, el British, etc), es varen beneficiar del fet d'estar en capitals de grans imperis. I continuant per la història particular de cadascuna de les peces que pot ser per sí mateixa tota una lliçó d'història. Com exemplifica un meravellós llibre que fa un recorregut històric a trvés de mil objectes de museu (A History of the workl in 100 objects, de neil McGregor). O posant un altre exemple més nostrat, el museu Darder de Banyoles que algú ha qualificat encertadament de peça de museu ell mateix, sobre com es concebien i es construïen aquestes institucions en el segle XIX

Els murals de Sixena no són una excepció en aquesta lectura més àmplia, incloent és clar el darrer episodi quan varen ser víctimes de la barbàries anarquista en els primers mesos de la Guerra Civil Espanyola que van calar foc al convent. I que va motivar el seu resta in extremis, i ja molt malmesos, per la Generalitat de Catalunya. Parlar d'espoli només pot ser motivat per una animadversió irracional.

Finalment, també dol el triomfalisme xaró de la contrapart que ha demanat aquest retorn, que poc se sap dissimular. Començant per l'advocat que ha portat tota aquesta demanda i que encara donava estultícies lliçons sobre quina era la millor manera de conservar els murals.

En tot això, hom té la sospita que l'amor a l'art és el darrer dels pretextes  que ha portat a aquesta resolució del litigi. Tot és visceral i molts dels opinadors ni tans sols sabran mai apreciar per ells mateixos el valor i l'estètica d'aquestes obres.  Sino no s'entén que hi  hagi un punt d'encontre comú i ni tan sols un reconeixement sol·lícit de la tasca feta pel MNAC i els rescatadors de les pintures que les varen, literalment, salvar, custodiar, estudiar i finalment posar a l'abast a un públic molt més ampli que si estiguessin als seus llocs d'origen. I tot plegat deixant de costat els criteris museístics i tècnics, com el risc o fins i tot la impossibilitat de moure-les de lloc.

Un pas més cap a la desesperació sobre la incapacitat d'entendre'ns entre nosaltres mateixos, que només portarà un dia o altre a un nou incendi destructiu.