No sóc historiador, ni menys historiador de l'art. Altra gent té més criteri que jo. Però em permeto d'exposar les meves aprehensions respecte a les pintures del Reial Monestir de Sixena. Per si a algú li pot servir per cultivar el criteri propi.Tot molt subjectiu, és clar.
En primer lloc, és ben comprensible que qualsevol habitant de ciutat que aculli una gran obra d'art senti una fiblada que se l'enduguin a un altre lloc després de molts anys de custodiar-la. Una mica com si ens arrenquessin un estimat queixal. Tothom ho pot entendre. Els passarà, tard o d'hora, als anglesos quan legítimament retornin els frisos, mètopes, escultures i restes de frontó del Partenó a Grècia.
El que pot fer més mal és que aquest retorn es disfressi de reparació d'injustícia històrica. Cal una lectura amable de la història i els seus avatars i entendre que sovint, els mateixos museus, expliquen indirectament les paradoxes i mentalitat que els van portar a constituir-se. Començant pel fet evident que tots els grans museus (el Louvre, el Prado, el British, etc), es varen beneficiar del fet d'estar en capitals de grans imperis. I continuant per la història particular de cadascuna de les peces que pot ser per sí mateixa tota una lliçó d'història. Com exemplifica un meravellós llibre que fa un recorregut històric a trvés de mil objectes de museu (A History of the workl in 100 objects, de neil McGregor). O posant un altre exemple més nostrat, el museu Darder de Banyoles que algú ha qualificat encertadament de peça de museu ell mateix, sobre com es concebien i es construïen aquestes institucions en el segle XIX
Els murals de Sixena no són una excepció en aquesta lectura més àmplia, incloent és clar el darrer episodi quan varen ser víctimes de la barbàries anarquista en els primers mesos de la Guerra Civil Espanyola que van calar foc al convent. I que va motivar el seu resta in extremis, i ja molt malmesos, per la Generalitat de Catalunya. Parlar d'espoli només pot ser motivat per una animadversió irracional.
Finalment, també dol el triomfalisme xaró de la contrapart que ha demanat aquest retorn, que poc se sap dissimular. Començant per l'advocat que ha portat tota aquesta demanda i que encara donava estultícies lliçons sobre quina era la millor manera de conservar els murals.
En tot això, hom té la sospita que l'amor a l'art és el darrer dels pretextes que ha portat a aquesta resolució del litigi. Tot és visceral i molts dels opinadors ni tans sols sabran mai apreciar per ells mateixos el valor i l'estètica d'aquestes obres. Sino no s'entén que hi hagi un punt d'encontre comú i ni tan sols un reconeixement sol·lícit de la tasca feta pel MNAC i els rescatadors de les pintures que les varen, literalment, salvar, custodiar, estudiar i finalment posar a l'abast a un públic molt més ampli que si estiguessin als seus llocs d'origen. I tot plegat deixant de costat els criteris museístics i tècnics, com el risc o fins i tot la impossibilitat de moure-les de lloc.
Un pas més cap a la desesperació sobre la incapacitat d'entendre'ns entre nosaltres mateixos, que només portarà un dia o altre a un nou incendi destructiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada