Canícula

La primavera ha desaparegut de cop, atropellada per un estiu canicular. No hi ha hagut l'amable transició de les estacions. El carrer, al migdia, és un espai hostil si no hi ha ombres. I no hem arribat encara al solstici. Les pluges de la primavera, una primavera normal com feia temps que no vivíem, han quedat enrere com un miratge i s'imposa la realitat d'un clima capriciós i cada vegada més desagradable. No només pels extrems que toca, sinó també perquè trastoca la rutina previsible que donava sentit al calendari, les celebracions, les festes. En aquest sentit, la calor que experimentem no només és inhumana en el sentit que no la poguem suportar físicament. 

 Per escapar una mica d'aquest ambient tòrrid he tornat a la Vall de Núria. Només feia un mes que encara podia observar com l'hivern s'encaparrava dalt dels cims, amb un gruixut mantell de neu a partir dels 2500 metres d'alçada. Ara s'ha esvaït i ha deixat despullada la muntanya que no ha tingut temps de refer-se. L'herba encara està agostejada però no per la calor, sinó perquè s'ha descobert del mantell nival amb massa rapidesa. Fins i tot tenia un punt d'àrid. Només sobreviuen petites congestes en els llocs més obacs o on el gruix de neu era major o bé els ratjos del sol incideixen amb més benevolença. El fi serrelet de neu que ara neix, i ara fina, com cantava en Segarra. 

 Per contra, allí sí respirava encara una exhuberant primavera. La pluja i les temperatures molt més amables que a baix a la vall han provocat una florida espectacular. No havia vist mai una catifa, digna d'una jornada de Corpus, com la que ha recobert les faldes del Puigmal, Finestrelles i la Vall d'Eina. Arribaven a congeniar el neret, més pròpia de l'obac, i el bàlec, de la solana. Un rosat i l'altre groc estrident.  Quan hem passat entre les mates de bàlec respirava la densa olor de les flors. M'ha semblat, tot plegat, un espectacle miraculós.

Quan hem començat la caminada ens hem creuat amb un grup de parelles joves, totes amb alguna criatura carregada a les esquenes. Els nois al davant, les noies al darrera cadascú parlant de les seves coses. No podem evitar els rols de gènere .  Feia quatre dies segurament eren algun dels joves que em trobo els divendres al matí quan vaig a la piscina tornant de festa. La vida troba totes les argúcies per reproduir-se, com les mateixes flors del bàlec i el neret que embriaguen els insectes per polinitzar-se. Després de baixar pel vessant que surt de la Vall d'Eina i creuar prats de bàlecs i nerets hem recuperat el camí que enfila cap el Puigmal. Hi ha més gent que corre que no camina. El Kylian Jornet ha fet molt de mal. No entenc aquesta dèria cronòmetre en mà que converteix aquest majestuós espai en un vulgar escenari de proeses físiques, enlloc d'aturar-se i contemplar-lo amb un respecte sagrat. Només s'aturen, previsiblement, per fer fotos que ja han fet una dotzena de corredors abans, d'una vaca alletant el seu vedell. Els temps han canviat, el clima també i tots nosaltres. Però la indiferent gratuïtat de la natura, que li és igual si és un humà o una ostra qui s'hi passegi, em dona una estranya serenor.