Els ànecs de la Ricarda

  Ningú li diu Aeroport del Prat- Josep Tarradellas. Els ciutadans som més llestos i acabem imposant un nom útil i que sigui un referent real d'on es va construir l'Aeroport de Barcelona, en uns aiguamolls sobre la fèrtil plana del Delta del Llobregat que ha estat el rebost de la metròpoli. Com li va passar a l'Hospital Can Ruti enlloc de l'imposat Germans Trias i Pujol. També sembla una imposició l'anunciada ampliació de d'aquesta infraestructura.  Com moltes coses que passen semblava una mena d'inevitable espassa de Damocles que anava a caure un dia o altre. Hi ha dos tipus de lectures d'aquest fet, com en la majoria de  polèmiques, per un costat les governades per les aprehensions o emocions i per l'altra per la raó i els arguments objectius. Però el més sovint és que es tracti d'un aiguabarreig d'ambdues. I amb prou feines arribem a acomodar o elaborar unes o altres segons el nostre posicionament previ.

 Jo reconec que si hagués de votar ho faria per deixar en pau els ànecs de la Ricarda i oblidar-se d'ampliacion i que aquesta afirmació és purament emocional. Per la meva flaca pels espais naturals i tot allò que significa vida. Però en tot cas, recupero alguns arguments que poden ser més objectius. Per exemple, un economista que escriu amb criteri al diari ARA ho encerta quan no discuteix que ampliar l'aeroport ferà augmentar el PIB, però que aquesta dada crua no serveix per res. El que realment val és que augmenti el PIB per càpita i que si bé aquest va ser el cas en l'ampliació del 1992, la posterior amb la nova terminal ha ocorregut el contrari. No només això, sinó que els barcelonins, o els que provin de ser-ho, cada vegada els resulta més difícil des d'un punt de vista econòmic. La crisi de l'habitatge n'és l'evidència. Per tant, la pregunta de veritat al marge d'ampliacions és el model de desenvolupament. En aquest sentit, cal acusar la xaronia de l'actual alcalde quan argumenta que així tindrem un munt de vols intercontinentals i podrem portar més gent per fer més congressos i vinga, via fora, que Barcelona és gran i pot acollir molts més visitants sigui per fer-se selfies a la sargantana del Parc Güell, recórrer els pavellons de la fira o anar de prostitutes o totes les coses a la plegada com sol ocórrer (és cert, la demanda augmenta segons els congresos i fins i tot es traslladen professionals del sexe entre capitals segons aquests esdeveniments, incloent els esportius). Cap on porta tot plegat? Hi haurà realment un augment del PIB per càpita, un millor accés a l'habitatge, una ciutat més social i sostenible? I després què? Encara caldrà ampliar més, fer venir més gent, créixer més? Barcelona és el que és, una petita ciutat constrenyida entre el mar i la Serra de Marina. Només cal recordar la boutade de la Copa Amèrica que es va anunciar com una nova posada al mapa de Barcelona i va transcórrer amb na solemne indiferència per part de tota la ciutadania? Però a tot això se li ha passat un espès vel que tapi tanta vergonya. 

Tampoc m'empasso que el fet que hi hagi uns experts al darrera que proposin solucions diverses porti aquesta decisió al nivell d'una tautologia. Le meva experiència m'ha fet malfiar-me de qualsevol persona que es presenti com experta de no sé què. Massa sovint només ha servit per dotar de credibilitat qualsevol decisió prèviament esbiaixada. 

Després hi ha els temes més estètics, perquè com va dir el Jose Maria Valverde, nulla ethica sine estetica, no hi pot haver ètica sense estètica. I matxacar encara més aquest espai natural no és el millor llegat al món que hauria de venir i que, en aquest cas, està en plena consonància amb un model de desenvolupament emparat per un dogmatisme i forces no-democràtiques que fa de mal empassar. Soving sembla que lluitem contra forces opaques refractàries a qualsevol escrutini i que solen coincidir amb els que realment es beneficiaran de tot plegat. 

En aquest sentit, també em crec les raons d'ecòlegs de renom que titllen de disbarat i presa de pèl això de compensar la pèrdua de les llacunes afectades. I dol que un referent de la conservació natural del nostre país, el Jordi Sargatal, s'hagi prestat per netejar la mala consciència dels que han decidit portar a terme l'ampliació. 

Com veieu, no només els ànecs de la Ricarda es  juguen el seu futur en tot això.