Canícula

La primavera ha desaparegut de cop, atropellada per un estiu canicular. No hi ha hagut l'amable transició de les estacions. El carrer, al migdia, és un espai hostil si no hi ha ombres. I no hem arribat encara al solstici. Les pluges de la primavera, una primavera normal com feia temps que no vivíem, han quedat enrere com un miratge i s'imposa la realitat d'un clima capriciós i cada vegada més desagradable. No només pels extrems que toca, sinó també perquè trastoca la rutina previsible que donava sentit al calendari, les celebracions, les festes. En aquest sentit, la calor que experimentem no només és inhumana en el sentit que no la poguem suportar físicament. 

 Per escapar una mica d'aquest ambient tòrrid he tornat a la Vall de Núria. Només feia un mes que encara podia observar com l'hivern s'encaparrava dalt dels cims, amb un gruixut mantell de neu a partir dels 2500 metres d'alçada. Ara s'ha esvaït i ha deixat despullada la muntanya que no ha tingut temps de refer-se. L'herba encara està agostejada però no per la calor, sinó perquè s'ha descobert del mantell nival amb massa rapidesa. Fins i tot tenia un punt d'àrid. Només sobreviuen petites congestes en els llocs més obacs o on el gruix de neu era major o bé els ratjos del sol incideixen amb més benevolença. El fi serrelet de neu que ara neix, i ara fina, com cantava en Segarra. 

 Per contra, allí sí respirava encara una exhuberant primavera. La pluja i les temperatures molt més amables que a baix a la vall han provocat una florida espectacular. No havia vist mai una catifa, digna d'una jornada de Corpus, com la que ha recobert les faldes del Puigmal, Finestrelles i la Vall d'Eina. Arribaven a congeniar el neret, més pròpia de l'obac, i el bàlec, de la solana. Un rosat i l'altre groc estrident.  Quan hem passat entre les mates de bàlec respirava la densa olor de les flors. M'ha semblat, tot plegat, un espectacle miraculós.

Quan hem començat la caminada ens hem creuat amb un grup de parelles joves, totes amb alguna criatura carregada a les esquenes. Els nois al davant, les noies al darrera cadascú parlant de les seves coses. No podem evitar els rols de gènere .  Feia quatre dies segurament eren algun dels joves que em trobo els divendres al matí quan vaig a la piscina tornant de festa. La vida troba totes les argúcies per reproduir-se, com les mateixes flors del bàlec i el neret que embriaguen els insectes per polinitzar-se. Després de baixar pel vessant que surt de la Vall d'Eina i creuar prats de bàlecs i nerets hem recuperat el camí que enfila cap el Puigmal. Hi ha més gent que corre que no camina. El Kylian Jornet ha fet molt de mal. No entenc aquesta dèria cronòmetre en mà que converteix aquest majestuós espai en un vulgar escenari de proeses físiques, enlloc d'aturar-se i contemplar-lo amb un respecte sagrat. Només s'aturen, previsiblement, per fer fotos que ja han fet una dotzena de corredors abans, d'una vaca alletant el seu vedell. Els temps han canviat, el clima també i tots nosaltres. Però la indiferent gratuïtat de la natura, que li és igual si és un humà o una ostra qui s'hi passegi, em dona una estranya serenor. 

Els ànecs de la Ricarda

  Ningú li diu Aeroport del Prat- Josep Tarradellas. Els ciutadans som més llestos i acabem imposant un nom útil i que sigui un referent real d'on es va construir l'Aeroport de Barcelona, en uns aiguamolls sobre la fèrtil plana del Delta del Llobregat que ha estat el rebost de la metròpoli. Com li va passar a l'Hospital Can Ruti enlloc de l'imposat Germans Trias i Pujol. També sembla una imposició l'anunciada ampliació de d'aquesta infraestructura.  Com moltes coses que passen semblava una mena d'inevitable espassa de Damocles que anava a caure un dia o altre. Hi ha dos tipus de lectures d'aquest fet, com en la majoria de  polèmiques, per un costat les governades per les aprehensions o emocions i per l'altra per la raó i els arguments objectius. Però el més sovint és que es tracti d'un aiguabarreig d'ambdues. I amb prou feines arribem a acomodar o elaborar unes o altres segons el nostre posicionament previ.

 Jo reconec que si hagués de votar ho faria per deixar en pau els ànecs de la Ricarda i oblidar-se d'ampliacion i que aquesta afirmació és purament emocional. Per la meva flaca pels espais naturals i tot allò que significa vida. Però en tot cas, recupero alguns arguments que poden ser més objectius. Per exemple, un economista que escriu amb criteri al diari ARA ho encerta quan no discuteix que ampliar l'aeroport ferà augmentar el PIB, però que aquesta dada crua no serveix per res. El que realment val és que augmenti el PIB per càpita i que si bé aquest va ser el cas en l'ampliació del 1992, la posterior amb la nova terminal ha ocorregut el contrari. No només això, sinó que els barcelonins, o els que provin de ser-ho, cada vegada els resulta més difícil des d'un punt de vista econòmic. La crisi de l'habitatge n'és l'evidència. Per tant, la pregunta de veritat al marge d'ampliacions és el model de desenvolupament. En aquest sentit, cal acusar la xaronia de l'actual alcalde quan argumenta que així tindrem un munt de vols intercontinentals i podrem portar més gent per fer més congressos i vinga, via fora, que Barcelona és gran i pot acollir molts més visitants sigui per fer-se selfies a la sargantana del Parc Güell, recórrer els pavellons de la fira o anar de prostitutes o totes les coses a la plegada com sol ocórrer (és cert, la demanda augmenta segons els congresos i fins i tot es traslladen professionals del sexe entre capitals segons aquests esdeveniments, incloent els esportius). Cap on porta tot plegat? Hi haurà realment un augment del PIB per càpita, un millor accés a l'habitatge, una ciutat més social i sostenible? I després què? Encara caldrà ampliar més, fer venir més gent, créixer més? Barcelona és el que és, una petita ciutat constrenyida entre el mar i la Serra de Marina. Només cal recordar la boutade de la Copa Amèrica que es va anunciar com una nova posada al mapa de Barcelona i va transcórrer amb na solemne indiferència per part de tota la ciutadania? Però a tot això se li ha passat un espès vel que tapi tanta vergonya. 

Tampoc m'empasso que el fet que hi hagi uns experts al darrera que proposin solucions diverses porti aquesta decisió al nivell d'una tautologia. Le meva experiència m'ha fet malfiar-me de qualsevol persona que es presenti com experta de no sé què. Massa sovint només ha servit per dotar de credibilitat qualsevol decisió prèviament esbiaixada. 

Després hi ha els temes més estètics, perquè com va dir el Jose Maria Valverde, nulla ethica sine estetica, no hi pot haver ètica sense estètica. I matxacar encara més aquest espai natural no és el millor llegat al món que hauria de venir i que, en aquest cas, està en plena consonància amb un model de desenvolupament emparat per un dogmatisme i forces no-democràtiques que fa de mal empassar. Soving sembla que lluitem contra forces opaques refractàries a qualsevol escrutini i que solen coincidir amb els que realment es beneficiaran de tot plegat. 

En aquest sentit, també em crec les raons d'ecòlegs de renom que titllen de disbarat i presa de pèl això de compensar la pèrdua de les llacunes afectades. I dol que un referent de la conservació natural del nostre país, el Jordi Sargatal, s'hagi prestat per netejar la mala consciència dels que han decidit portar a terme l'ampliació. 

Com veieu, no només els ànecs de la Ricarda es  juguen el seu futur en tot això. 

Sobre el conflicte de Sixena

 No sóc historiador, ni menys historiador de l'art. Altra gent té més criteri que jo. Però em permeto d'exposar les meves aprehensions respecte a les pintures del Reial Monestir de Sixena. Per si a algú li pot servir per cultivar el criteri propi.Tot molt subjectiu, és clar.

 En primer lloc, és ben comprensible que qualsevol habitant de ciutat que aculli una gran obra d'art senti una fiblada que se l'enduguin a un altre lloc després de molts anys de custodiar-la. Una mica com si ens arrenquessin un estimat queixal. Tothom ho pot entendre. Els passarà, tard o d'hora, als anglesos quan legítimament retornin els frisos, mètopes, escultures i restes de frontó del Partenó a Grècia. 

El que pot fer més mal és que aquest retorn es disfressi de reparació d'injustícia històrica. Cal una lectura amable de la història i els seus avatars i entendre que sovint, els mateixos museus, expliquen indirectament les paradoxes i mentalitat que els van portar a constituir-se. Començant pel fet evident que tots els grans museus (el Louvre, el Prado, el British, etc), es varen beneficiar del fet d'estar en capitals de grans imperis. I continuant per la història particular de cadascuna de les peces que pot ser per sí mateixa tota una lliçó d'història. Com exemplifica un meravellós llibre que fa un recorregut històric a trvés de mil objectes de museu (A History of the workl in 100 objects, de neil McGregor). O posant un altre exemple més nostrat, el museu Darder de Banyoles que algú ha qualificat encertadament de peça de museu ell mateix, sobre com es concebien i es construïen aquestes institucions en el segle XIX

Els murals de Sixena no són una excepció en aquesta lectura més àmplia, incloent és clar el darrer episodi quan varen ser víctimes de la barbàries anarquista en els primers mesos de la Guerra Civil Espanyola que van calar foc al convent. I que va motivar el seu resta in extremis, i ja molt malmesos, per la Generalitat de Catalunya. Parlar d'espoli només pot ser motivat per una animadversió irracional.

Finalment, també dol el triomfalisme xaró de la contrapart que ha demanat aquest retorn, que poc se sap dissimular. Començant per l'advocat que ha portat tota aquesta demanda i que encara donava estultícies lliçons sobre quina era la millor manera de conservar els murals.

En tot això, hom té la sospita que l'amor a l'art és el darrer dels pretextes  que ha portat a aquesta resolució del litigi. Tot és visceral i molts dels opinadors ni tans sols sabran mai apreciar per ells mateixos el valor i l'estètica d'aquestes obres.  Sino no s'entén que hi  hagi un punt d'encontre comú i ni tan sols un reconeixement sol·lícit de la tasca feta pel MNAC i els rescatadors de les pintures que les varen, literalment, salvar, custodiar, estudiar i finalment posar a l'abast a un públic molt més ampli que si estiguessin als seus llocs d'origen. I tot plegat deixant de costat els criteris museístics i tècnics, com el risc o fins i tot la impossibilitat de moure-les de lloc.

Un pas més cap a la desesperació sobre la incapacitat d'entendre'ns entre nosaltres mateixos, que només portarà un dia o altre a un nou incendi destructiu. 

 

El pes de la història

 Una vegada estava dalt del cim del Canigó. Era un dia d'estiu cel clar i una panoràmica esplèndida sobre tot el Pirineu Oriental fins les planes de Perpinyà. Al fons, el blau del mar com una eterna nebulosa.  Un català proclamava amb aire sorrut tapant la creu de ferro assenyalant aquella ampla extensió que circumvalava el cim, que tot allò ens pertanyia. L'escena no té més transcendència. No crec que els catalans muntem cap croada reconqueridora. Però em serveix per exemplificar com el pes de la pròpia història  com a comunitat i tal com la interpretem, es projecta en el present i fins i tot en un futur utòpic encara que hagin passat segles dels fets que evoquem. En aquest cas el tractat dels Pirineus cap allà a mitjans del segle XVII que va amputar-li a Catalunya el que ara coneixem com a Catalunya Nord, i els francesos anomenen el Departament desl Pyrénees Orientales. 

 Forma part de la nostra essència humana l'arrelament en una identitat que ve del passat, viu en el present i es projecta en el futur. Davant d'això el cosmopolitisme sempre serà una abstracció només aplicable a les normes generals de reconeixement entre tots nosaltres, però no com a un punt identitari. Només cal veure en què ha quedat la vella pretensió de crear una identitat Europea.

 Per això la identitat amb un ens nacional que inclou història, un territori i molt particularment una llengua (però on s'hi pot encabir també elements identificatius i fins i tot atàvics com l'ètnia i la religió  té una persistència que atravessa els segles. I ens fa fa sentir com a nostres ultratges o victòries més o menys mixtificades que van ocórrer en un passat molt remot o fins i tot llegendari i inexistent. 

 En l'espantós genocidi de Rwanda del 1994 es va encausar en els processos posteriors un bisbe catòlic de l'ètnia Hutu que va participar activament en les matances. Costa de creure una transgressió més atroç en un cristià compromès. Però el bisbe en qüestió va confessar que va poder més la sang que li corria per les venes que la mateixa sang del Crist que transfigurava en els misses que havia presidit. Una mica obscè tot plegat. 

Alguns a aquest fenòmen en diuen nacionalisme que a més qualifiquen més o menys exacerbat si ataca o posa en perill la seva pròpia identitat. És en aquest sentit que crec interpretar els atacs o fòbia sense sentit a la mateixa llengua catalana des d'alguns estaments o personatges. No hauria de ser així, si poguéssim reconèixer una base comuna on tots ens hi poguem trobar (que el català, o qualsevol llengua, són una riquesa que val la pena de protegir i promoure). Però l'atavisme sempre es sobreposa com aquells disfressen la llibertat si aquesta és exercida segons els seus desitjos. En el nostre context, la preeminència del castellà.  A tall d'anècdota, en una web catòlica vaig contemplar una lapidació virtual al bisbe de Mallorca perquè se li va acudir de regalar bíblies en català després d'una confirmació. Amb l'argument que el 75% de la població allí té el castellà com a llengua vehicular. Potser precisament per això són necessaris aquests gestos de promoció positiva, per benefici de tothom. Ningú morirà i fins i tot agrairà se se li dona l'oportunitat d'aprendre el català. Però aquesta, desgraciadament, és la darrera consideració que els temes identitaris es permeten fer. 

Tota aquesta reflexió també me l'ha suscitada dos conflictes en curs, a quin més cru i absurd. Per un costat, des de Rússia el Putin no deixa de fer esment a l'esperit de sacrifici nascut demostrat durant la Segona Guerra Mundial per galvanitzar la seva nació en la guerra contra Ucraïna. I no s'està de marcar-ne una continuïtat de conflicte identificant la mateixa Ucraïna com deutora directa del nazisme. En aquest cas utilitza o millor, insturmentalitza un episodi que podem dir quasi fundacional (la pervivència de la Unió Soviètica o el mateix Stalin no s'entendrien sense la funció de consolidació que va provocar el que ells anomenen la Gran Guerra Patriòtica). Una aberració que faria somriure de satisfacció al mateix Hitler. 

L'altre és el de l'espantós aquelarre bèl·lic de Gaza. On a més es barreja de forma explícita la idea de destí manifest a més de la càrrega històrica del poble jueu que el dota d'uns estàndards morals que podríem dir-ne peculiars. Fa angúnia veure joves menyspreuant, insultant i agredint els àrabs amb aquesta justificació. O tot un poble que accepta amb general mansuetud la perpetració d'aquests fets per part seva.

Tornant al cim del Canigó, és cert que jo també em sento una mica afectat per la mossegada que es va fer en el seu temps a un fragment tant preciós del que és el meu país, quan en contemplo tota la bellesa. Però no se m'acut reclamar res, accepto els avatars de la història amb distanciament i com a molt només espero una lectura ponderada d'aquesta història i que se sàpiga apreciar i protegir el llegat que ha deixat evitant mixtificacions, manipulacions i edulcuracions. Per això estan els acadèmics honestos. La petja catalana que només pot fer que enriquir el llegat particular de la Catalunya Nord. Trobar-nos tot en allò que és bo perquè és bell i a més és veritat i diluir aquests plantejaments capciosos amb la trobada personal i respectuosa entre els ciutadans de les diferents cultures i identitats. En benefici de tothom. Però a vegades temo que em quedaré ben sol amb aquests plantejaments. 

El pas de les estacions

 Fa pocs dies vaig pujar a Núria i vaig enfilar el camí cap al coll de Carançà. Ha estat un passeig per visitar una primavera generosa. L'abundant pluja i la neu que ha caigut fins dates tardanes ha despertat la terra que ho retorna ara amb una explosió de verds, flors i insectes zumzejant. El camí que enfila la vall enclotada que porta al cim del Noucreus ha estat un passeig a la recerca de l'hivern aculat als cims encara ben coberts de neu. En la part baixa ja se sent un avís de la pesantor estiuenca, la natura exhuberant però cansada de tant d'èxtasi, que es va asserenant amb l'alçada fins que el verd  s'apaivaga en els prats que fins fa quatre dies encara estaven coberts de neu i estan tot just despertant. Fins atansar al límit on la neu reapareix de cop i s'entra, com qui creua un vel, en un estrany hivern on el blanc s'arrapa a les roques i pedres i  i cims es resisteix a fondre's. Una presència moribunda que no té on escapar i que en pocs dies o setmanes només romandrà en les fondalades més alçades i més obagues. És com qui creués tot un seguit d'escenes, una pel·lícula del pas del temps marxa enrere. De la primavera a l'hivern. Només falten els nerets per rebentar-ho definitivament i donar la benvinguda a l'amable estiu de les alçades. Tenen els seus petits capolls a punt que floriran ara pel juny per cobrir com si haguessin plogut pètals rosats sobre els vessants de la muntanya. 

Descendeixo amb les botes molles, la neu és encara ben fonda allà dalt, acompanyat pel so dels rius que baixen alegres, diria quasi que exultants, donant l'esquena a la blancor.  Em provoca una estranya recança aquests serrellets de neu que acaben finant, extingint-se irremeiablement. Crec que és un reflex d'aquesta impotència per no poder retenir res, que tot sembla escolar-se entre els dits com quan enfonso les mans en algun d'aquestes alegres rierols. Però me n'adono que no pot existir aquesta bellesa sense que alhora sigui efímera. És el seu preu. Un físic asèptic parlaria que la inevitable entropia i per crear tot això és necessari un desordre encara més gran. Provar de retenir-ho, com la vida mateixa, és absurd. I ho accepto fins el punt que a voltes no sento cap temor si haig de fondre-m'hi definitivament i deixar-me arrossegar plàcidament com si jo mateix fos una gota més que baixa per un d'aquests rierols. 

 

Sebastiâo Salgado

  No esperava que el Sebastiao Salgado ens anés a deixar (un eufemisme de morir). Fa pocs mesos va estar a Barcelona presentant la seva darrera exposció sobre l'Amazònia. Però és així, un dels principals creadors de fotografies icòniques ens ha abandonat. I dic abandonat amb un sentit ple de la paraula, perquè quan un gran creador deixa aquest món tenim un cert sentiment d'orfandat si  coneixíem i admiràvem la seva obra. Una mirada al món única i irrepetible. Exactament allò que tot creador pretén assolir al marge que se li reconegui o no. 

 Jo no sóc cap expert en fotografia, només un humilíssim aficionat que prova d'aprendre d'aquest art amb un poc de lectures, observació i certa intuició. Però les fotografies de Sebastiao Salgado, molt abans que li posés rostre i ni tan sols en sabés l'autor, m'han acompanyat inconscientment. La seva sèrie dels anys 80 de les fams que van assotar el Sahel són la millor i més tràgica mostra d'una tragèdia humana. Va crear escola, però també va mostrar que no es poden fer fotos així sense  compartir el sofriment que fotografiava. Se sentia interpel·lat i això es nota. I també en les sèries posteriors es nota també que el fotògraf, tot i que no se'l veu, està allí. No deixa de ser el mateix que qualsevol bona novel·la. L'autor desapareix com si la narració es sostingués per sí mateixa, però per fer això ha d'enfonsar-s'hi, dissoldre-s'hi. M'admiren fins l'èxtasi les seves fotos que semblen espectaculars mosaics, plenes de matisos, que quasi transmeten els colors, les olors, les sensacions i sobretot els sentiments d'allò fotografiat i segurament del fotògraf. 

 Més tard ja vaig poder admirar amb més mètode l'obre d'aquest insigne fotògraf. Va començar en aquest art els 30 anys, i a més amb fotografies analògiques. Aquelles en què teníem els carrets amb 36 o poques més fotos comptades. Això feia que la mirada hagués de ser molt més observadora, oportunista i aguda. Després va passar al món digital sense que es notés la transició, sempre fidel al blanc i negre. Però segurament no hauria pogut continuar fent les fotos que feia si no hagués nascut i après l'art de la fotografia amb les eines analògiques i el revelat artesanal de no fa tants anys. És una observació vàlida per a qualsevol art.

Fa uns anys vaig poder veure un documental sobre ell, realitzat pel seu fill, titulat "La Sal de la Terra". A més de ser un resum de la seva trajectòria, també era una utèntica metàfora. Després de pouar en els racons i situacions més miserables de la nostra història recent, va caure en un pessimisme, potser en diríem una depressió franca. Potser un inevitable excés de la seva forma d'aproximar-se a la fotografia. I com va sortir del pou renovant la mirada vers l'admiració de la creació amb els seus dos darrers treballs al voltant de la natura i els paistges més incòlumnes de la terra (Gènesi i la darrera que he esmentat, Amazònia) i sobretot amb la col·laboració amb aquesta creació reforestant la seva petita finca del Brasil per reconvertir-la en un bosc de nou ple de vida. Tota una lliçó de veritable artista. 

 No puc estar més agraït pel do que ha estat el Sebastiao Salgado. 

 

Discòrdia

   Dilluns pel matí. Les set tocades. Vestuari d'una piscina municipal. Dos homes que pel cap baix ronden la setantena s'embranquen en una discussió, motivada pel fet que un d'ells, mentre el segon estava a la dutxa, a mogut la seva bossa d'esport uns centímetres enllà per fer-se lloc davant la seva guixeta. L'escena no cal descriure-la. Es diuen el nom del porc i no falta gaire per a que arribin a les mans. El dia comença amb un regust amarg. Em molesten les escenes de violència, ni que sigui verbal, però en aquest cas dues persones que tindrien altrament la condició de venerable i tenint en compte el motiu, m'ha semblat un bon exemple de patetisme, en el sentit més ple del mot.

 La pregunta òbvia, però per això mateix sembla que mai ens la fem, perquè estem sempre en conflicte, perquè busquem brega, perquè ens discutim, barallem i fins i tot ens matem a petita i gran escala? Tinc una actitud atàvica que ho defuig de forma sistemàtica, però inevitablement el conflicte, l'enfrontament, em ve a buscar quasi sempre de forma inesperada, injusta i fins i tot absurda. Sembla que la nostra natura no conegui cap recurs final que no sigui la violència, i fins i tot que aquesta sigui gratuïta. 

 I si poc tolero que aquesta s'exerceixi sobre meu, encara menys la suporto quan cau sobre algú innocent, que no té res a veure. Penso, sincerament, que tot plegat té l'arrel en la incapacitat per saber veure en l'altre algú sagrat i inviolable, en sentir una empatia sincera que aboca a la compassió autèntica. La base, segons Schopenhauer, de tota ètica. Només quan sabem superar aquest llindar podem perdonar-ho tot, superar tota violència i potser fer allò tant difícil de mostrar l'altra galta. 

Però com deia en una entrada anterior amb el perdó, és tan difícil que molt sovint només aspiro a no tornar-me, evitar la temptacions venjatives i fins i tot tornar amb una moneda totalment diferent si es dona el cas. 

Quan em trobi que mai algú em discuteix uns centímetres de bancada, cediré amb molt de gust, no sé si per evitar el conflicte o per superar-lo. 

Non pudeat dicere quod non pudeat sentire

  Que no t'avergonyeixi dir allò que no t'avergonyeix de pensar. Aquesta és una frase pronunciada per Ciceró, el poeta-filòsof romà de fa uns dos-mil anys, que m'ha fet pensar una bona estona. No sé en quin context ho va dir ni per a quina audiència, però ara que per raons acadèmiques he hagut de buscar una bona colla de llatinades pronunciades per Ciceró mateix, Ovidi, Marcial, Juvenal, Virgili, Horaci i Sèneca m'ha sorprès el ressò que poden arribar a tenir en situacions ben actuals. Donen sentit a conflictes i situacions que ens costen de verbalitzar en escenaris que ells no havien pogut imaginar però que responen al mateix i etern guió que fa que ens hi reconeguem i fins i tot exultem de sorpresa quan som capaços de dialogar amb ells malgrat els segles que ens separen. Riu-te'n els mediums.

 La dita apel·la a la coherència personal entre allò que penso i allò que dic i també a la rectitud del pensament en sí mateix. I ho formula d'una forma molt subtil, perquè hi ha un munt de pensaments que no ens avergonyeix de tenir i en canvi, no ens atreviríem a formular en veu alta de cap manera. El revers seria que no tingui res que em faci por d'amagar o fins i tot expressi amb sinceritat allò que penso o sento. Fent-me un petit i ràpid autoexamen me n'adono que estic ben lluny d'assolir aquest punt. Tinc molts pensaments que m'haurien de fer vergonya, i fins i tot dolor, de tenir,  que mai gosaria d'exposar a l'escrutini ni que fos privat d'un discret confessor. No diguem ja en públic però que deixo campar sense esofrçar-me massa a posar-los un cancell. Inclinacions pernicioses i fins i tot autèntics inferns que cremen sense cesar, ara amb una brassa mig apagada, adés amb un foc abrandat. 

No fa gaire vaig sentir algú molt més il·lustrat que jo que el pensament és una mena de riu que divaga contínuament fent meandres incontrolables, les idees salten i espurnegen, les inclinacions els donen volum i les fan escorar cap aquí i cap allà, com ara mateix que escric aquesta entrada. Quan hom és capaç d'adonar-se d'aquest vagareig continu es té l'estranya impressió d'estar habitat per algú altre, un ens molt més pregon i amagat que escuda els propis secrets i ens condueix per viaranys a vegades estranys, imprevistos o impensables. Els assajos de Motaigné en són un gran exemple, tot i que governats per una ment lúcida i molt ben endreçada. En canvi jo me n'adono del poc domini que tinc sobre mi mateix i temo no ser una excepció, i que si no fos per les convencions o la por al càstig o la vergonya pública o el simple instint de supervivència no mantindríem dins d'una resclosa sòlida.  I que també explica allò de Sant Pau, que faig el mal que no vull i no faig el bé que voldria. El meu pensament és vergonyant nomé de pensar que l'hagués de compartir, i a vegades es traspua en les meves paraules i les meves accions.  Potser de persones que ens infonen enveja o poc respecte, al cap i a la fi les menyspreuem perquè són miralls de nosaltres mateixos, ens emmirallen el nostre petit infern que portem a tot arreu.

 Ho va encertar de ple Sèneca, quan va dir allò que potentissiumus est qui se habet in potestate, és a dir, el més poderós és qui es domina a sí mateix. I dominar-se a sí mateix és aconduir els pensaments cap a la bondat primigènia que sembla que algun dia ens van robar. 

Intel·ligència artificial, o artificiosa?

  En el remake de Blade Runner hi apareixen assistents virtuals femenines creades amb intel·ligència artificial que proveeixen companyia als homes solitaris amb tots els atributs d'una dona real excepte el contacte físic. Són hologrames molt atractius, quan es volen visualitzar, i sinó una presència que controla tots els afers domèstics a la manera d'una Alexia. En una escena de la pel·lícula, per tal de mantenir una relació físico-sexual amb aquesta assistent una prostituta es posar en el seu lloc i sincronitza els seus moviments. Una versió molt avançada de les nines de plàstic que s'exhibeixen en els comiats de solters. Tot bé fins aquí, diguem-ne. Però, una relació d'aquest tipus, pot resultar realment satisfactòria més enllà del plaer espuri de l'acte sexual? Quan  la IA arribi a mimetitzar i en certs aspectes superar les relaciones interhumanes, esdevindrà no només un succedani, sinó un substitut eficaç de les veritables relaciones humanes acompanyades sempre les seves dosis  elevades de frustració i decepció? La veritat és que tot escrivint aquestes línies la idea em resulta temptadora, com si se'ns obrís una Arcàdia feliç on els nostres amics, amigues i amiguis segons ens convingui seran benvolents fins arribar a desenvolupar algun d'aquests desencisos superables que poden fer-nos-los creïbles. Però aquesta idea ens pot resultar des de bastarda fins acceptable com aquell que es va casar amb una nina mecànica.  Que el que compti finalment és el resultat d'aquests ginys, la seva utilitat, no la seva essència ni el que es deixen pel camí.

 A mi l'efecte que em produieix és de certa inquietud que no m'arribo a explicar. Però posaré un parell de paral·lelismes que m'ajuden a comprendre-la. Un de fa uns quants segles. En l'època del barroc es va portar fins l'extrem la teatralització de les arts portant les aparences fins extrems mai explorats. Era un exercici conscient que naixia d'una època amb una percepció fosca i pessimista de la realitat que calia trascendir sense deixar d'arrelar-s'hi per contrast. Per això a mi, les obres barroques, sempre en transmeten un no sé què de fugida melancòlica a vegades punyent. Els drames de Calderón de la Barca ho exemplifiquen molt bé amb allò de La Vida es Sueño. Tot són aparences. Però de les quals despertar és sempre necessari (o inevitable). Una idea ben pròxima a la nissaga de les pel·lícules de Matrix. Vols despertar i reconèixer la realitat tal com és o auto-enganyar-te? Perquè al final l'exercici és aquest mateix, acceptar gat per llebre i donar per bona la relació amb un ens virtual darrera el qual no hi ha cap rastre de consciència, d'algú que sigui un veritable Altre que per ell mateix t'aculli, t'escolti o et defraudi. Perquè, sinó, una de les ferides més profundes que es pot provocar a qualsevol persona és ser abusada o traïda (la traïció pot prendre la forma d'un abús), per qui esperes tota una altra cosa? No diguem els pares respecte els fills, i per això els abusos sexuals són tan escandalosos,  però els exemples més comuns i que tots en tenim algun o alguns a prop són els trencaments de parella o amorosos o amistats que o deixen espai per a cap reconstrucció. La ferida per molt que ens hi entestem resulta insuperable. Només podem aspirar a que no ens sigui una rèmora feixuga o bé ens hi refem en forma de creativitat o aprenentatge. Per això mateix, l'autèntic perdó penso que és quelcom molt poc realista. Per mi el gest de perdó significa simplement no tornar en la mateixa mesura (negativa) amb que has rebut i si pot ser reconvertir-ho en generositat. 

No crec que es dissenyi un ens virtual que es dediqui a ferir-nos d'aquesta manera. I si ho fes, només hauríem de recordar que no hi ha ningú darrera seu com no sigui qui hagi dissenyat l'algoritme. Per la mateixa raó, qui accepti la servitud d'una relació d'aquest tipus també accepta la deshumanització, la renúncia de l'essència que ens és pròpia i que és el reconeixement relacional amb l'altre, sempre confús i conflictiu. No som si els altres no són també, i la IA serà sempre un fantasma inaprehensible. En un nivell més quotidià, tots experimentem aquest disgust més o menys intens (en el meu cas molt intens fins fregar el rebuig), quan ens sentim tractats com coses, com a mitjans o com simples consumidors dels quals se'n pot treure un benefici. Recordo ja fa anys, quan sàviament vaig donar-me de baixa de Facebook que abans de prémer el darrer botó del procés em va aparèixer la imatge de la persona que havia visitat més amb el missatge "aquest amic et trobarà a faltar". La vidriosa sensació que em va produir un algoritme em fent-me xantatge emocional em va acabar de convèncer de fugir corrents d'aquesta infecta plataforma i no tornar-hi mai més

Posaré un altre exemple d'un objecte que tinc ben a prop. De tots els meus viatges he anant acumulant un llarg llistat de rampoines i suposades artesanies. Algunes de gust més o menys encertat. D'altres bagatel·les que pots trobar a qualsevol aeroport d'Àfrica o Amèrica llatina. Amb el temps, només n'he destil·lat set o vuit objectes que realment s'ho valen. Un mirall fet amb ferro forjat reciclat de Madagascar, unes litografies dels San de Namíbia, una tela amb un entreteixit preciós d'ocells de Guatemala, una pintura d'un mercat amb figures fantàstiques d'Haití de la qual encara sento vergonya el poc que en vaig pagar...i una petita gerreta d'argila comprada en un remot indret del Brasil, al Matto Grosso, feta i decorada per un ignot artesà indígena. Em va captivar quan la vaig veure pels seus motius genomètrics ocres sobre un fons negre, la seva forma asimètrica, imperfecta, però que li dona una gràcia única i irrepetible. I sobretot saber que al darrera hi ha els dits, encara els puc intuir, d'una persona que les va crear en un moment precís, pensant-hi sense cap interès industrial, i que serien incapaços de repetir-la exactament igual. Quan contemplo aquest objecte, evoco aquell lloc, aquella persona, en certa manera el que podria dir el petit tros d'ànima irreemplaçable amb qui em sento lligat que ho va crear per ell mateix. No serà mai possible substituir-ho, per molt perfectes que siguin les gerretes de ceràmica que pugui crear una màquina sense consciència, sense emoció ni, en el fons, voluntat. 

La Rosa i el nom

 Miri, vull una rosa, però una rosa de veritat, no sé si m'entén.  No pas una d'aquestes inodores que si a més les haguéssim de tastar també serien insípides i, de tant estridents (sobretot aquestes de coloraines de fantasia groga o blava) les crec  en un cert sentit incolores i tot. Tampoc les vull que siguin transportades dels confins del món. Abans, molt abans que vostè nasqués, es transportaven espècies que tenien el mateix valor que el pes de l'or, en viatges transoceànics de mesos on més d'un vaixell havia naufragat i alguns supervivents se les havien de veure amb antigues tribus caníbals amb poques esperances de retornar. L'origen era una mesura del seu valor. Avui les roses, encara que no ens ho vulguin confessar, provenen de remots hivernacles de l'Amèrica llatina conreades de forma dubtosa (n'hauríem de dir inacceptable si ho poguéssim veure de prop), per inundar-nos amb carregaments portats amb avió les parades de Sant Jordi. Jo vull una rosa de sempre, una rosa com la que recordo que creixia d'una planta argegalosa que havia envaït quasi tot el badiu de la casa veïna on vaig créixer, aleshores abandonada per una velleta de qui ningú recorda el nom. Només en tinc una imatge fugaç de la seva figura arrupida i arrugada amb cabells blancs arrencant males herbes i que va desaparèixer. Oblit de l'oblit, la total desaparició quan jo ja no hi sigui perquè sóc potser el darrer que en té memòria. Com les roses roses que no vull oblidar Ni tan sols he sabut mai com es deia aquesta dona. O fins i tot que no sigui una imaginació de la meva infantesa. Tant és. El que sí que va ser real  eren les roses que poblaven la capçada d'aquell enorme roser que arribava a ajocar-se sobre el nostre pati. Eren roses, però roses roses, no sé si m'entén,  enormes com punys que s'esbatanaven, les sovintejaven enormes abellots zumzejant  i escampaven una penetrant olor que encara la sento i em transporta a un temps innocent i que creia pur. I s'assecaven al sol sense ningú que les podés, els pètals es marcien a poc a poc i es deixaven caure, alguns sobre el nostre empedrat. Si passava un vent esvalotat sembrava una petita catifa. Jo premia els pètals entre els dits i sentia el tacte avellutat i flairava l'olor d'una primavera que no havia de tenir fi. Finalment es despullaven del tot, la primavera s'adormia i pels volts de juny el roser deixava de florir i només quedava el fruit del roser com un petit munyó i la resta tot argelaga, tot punxes. Sí senyora, vull una rosa com aquella, que dibuixi un autèntic laberint i indiqui el camí amagat del seu cor, on els abellots embogits cauen per abeurar-s'hi. Si pogués atravessar el temps i caure-hi també de nou, recuperar aquells instants li ho agrairia. Si, ja ho sé, això no és possible. Però em sentiria content si pogués prémer-les per la tija, ben fort que se'm clavessin les punxes fins fer-me regalimar la sang entre els dits i les gotes caiguessin vermelles, com petites roses que naixin de nou sobre el terra. Un dolç dolor amb  una dolça olor. Que em facin sentir dolorosament viu de nou, oi que m'entén? No, no m'entén, ja ho veig.

Ilhas Quirimbas

  Fa una colla d'anys vaig viatjar a la província de Cabo Delgado, la més septentrional de Moçambic i que fa frontera amb Tanzania. Avui dia seria impossible. La zona està governada pel desori, la inseguretat i la violència crònica provocada per la infiltració de moviments islamistes violents. Tot i que probablement només sigui una etiqueta per classificar una realitat que se'ns escapa. El fet és que aleshores  era un lloc pacífic però gens fàcil d'atènyer. Particularment un arxipièlag d'illes coral·lines que resegueixen la seva costa, les Illes Quirimbas. Allí s'hi van establir, per primera vegada, els Portuguesos. Després es van desplaçar més cap al Sud a Ilha de Moçambique i finalment a l'antiga Lourenço Marques, ara Maputo. Fa un parell d'anys vaig deixar escrit en aquest blog l'episodi abans d'embarcar-me. L'Illa principal, Ibo, no està a més d'un quilòmetre i alguns centenars de metres de la costa que la protegeix de l'onatge del mar obert. Recordo que quan vaig pujar a una barcassa plena de gent, tots locals però pels qui no aixecava cap curiosis. Era el capvespre i l'aigua calmosa reflectia el sol ponent, un taronja que no he tornat a veure mai més, com si naveguéssim sobre una bassa de mercuri. 

 El record de la llum particular de la costa del mar Índic africà encara  m'hi fa somniar, com si em transportés de cop una vella i pentrant olor que a voltes ens assalta inesperadament. Diuen que el sentit de l'olor està connectat amb les estructures més arcaiques del cervell i per això tenen aquesta poderosa capacitat d'evocació.  Ara tanco els ulls i sento el xiuxiueig insomne del vent marítim que no deixava d'assotar la costa, transportat des d'un oceà sempre abrandat, l'abeurador de tots els blaus. Un mar embravit i remogós, que estava condemnat a no trobar mai la calma. I al fons una vela llatina que es balancejava sense por. Qui s'hagi acostat a una costa oberta a l'Oceà Índic sap de què parlo. Només de deixar amarar els turmells a una platja oberta se sent una força vertiginosa, com si l'aigua volgués entrellaçar-los i xuclar-te cap a la seva profundiatat. En canvi, si hi entres amb una barca des d'un port segur, un cop allunyat de la costa té una estranya placidesa de bèstia adormida que balanceja suaument la barca. Això és degut a que les onades, a diferència del nostre mediteterrani, molt més humà, tenen una enorme longitud d'ona. Són petits tsunamis que es desdibuixen en la mar en amples valls i immensos pujols però que transporten una energia esparodindora quan arriben a la costa.  I la llum, la llum, encegadora, sense límits que s'expandeix en el cel i s'arremolina entre les palmeres.

 L'illa de Ibo és la més gran de les Quirimbes. Només queden els fonaments de les antigues cases dels portuguesos, que tot i així varen estar ocupades fins el segle XIX. El lloc més desolat, melangiós és un vell cementiri que vaig descobrir perseguint una particular espècie d'abellerol. Unes làpides coronades per volutes, menjades pel líquen recordaven el nom dels enterrats, tots abans de les acaballes del segle XIX, i proclamaven la saudade, un sentiment que només els portuguesos saben interpretar, per la petita i llunyana terra. Semblaria que aquest poble va voler desarrelar-se precisament per experimentar aquesta intensa melangia per les seves arrels petrificada en aquest vell i abandonat cementiri agitat pel vent i condemnat a desaparèixer. Però encara tenia més sorpreses aquest estrany racó. També hi havia una parcel·la amb làpides escrites en alfabet xinès, però datades dels anys 50 o 60 del segle XX. Em vaig informar i es tractava de pescadors xinesos, de l'època maoïsta, que venien a buscar holotúries per alimentar la peculiar demanda gastronòmica xinesa. I no pocs pescadors hi deixaven la pell, no sé si per la malària o per una mala descompressió en emergir de les fondàries. I encara hi ha una part del cementiri islàmic, només assenyalat per unes humils esteles que indicaven, indefectiblement, la Meca amb la mateixa intenció desarrelada que els morts portuguesos varen morir somniant amb Lisboa o Oporto. Quan soledat  i melangia regnava en aquell cementiri, en aquell vent que no havia cesat mai d'agitar les palmeres, en la llum que ho penetrava tot i el cel blavíssim i en la barca, la vela, que navegava persistent perduda en l'Oceà. 

Obro els ulls, i m'envaieix la recança que segurament no hi torni mai més, també atrapat en la meva particular saudade. 

Història de l'Art

  Vaig topar-me abans de Nadal amb el llibre Historia del Arte, d'un tal Ernst Gombrich que reconec que no sabia qui era però resulta que es tracta d'un reconegut especialista sobre la matèria que ha escrit aquest clàssic amb successives edicions des del 1950 fins finals del segle XX, quan va morir. Ha estat tota una revelació (ja no sé quantes en porto, aviat viuré en un enlluernament continu). Se n'ha de saber molt per escriure un llibre que recorre la Història de l'Art des dels temps prehistòrics fins les avantguardes i t'hi acondueix sàviament com si t'agafés amb una mà imperceptible i et portés a passejar dolçament per uns camins que sense ell ens hi perdríem al primer revolt. I  sap fer-ne del passeig un recorregut lluminós i entenedor. Algunes perles permetran entendre-ho. Per exemple, perquè els egipcis tenien aquest estil pla, hagiofràfic i estirat com si el món només tingués dues dimensions? Per dues raons, primer no pensaven en cap futur espectador. El seu era un art cap a l'eternitat (sinó no s'entén la profusió de decoració de les tombes). I segon, pretenien descriure tot el que creien que existia, no el que es veia ni molt menys com es veia en realitat. Ho descriu encertadament l'Ernst Gombrich, quan escriu que l'art egipci és el més semblant a una cartografia i, per tant, per poder plasmar tots els objectes i detalls cal aplatanar-los per estendre'ls en dues dimensions sense que es perdin els detalls. Si hi ha dos peus, doncs es posen tots dos dislocats i el tòrax com si mirés cap enfront per mostrar-se completament. No té sentit provar d'amagar res o donar per sobreentès cap detall que no es mostrés. Són conseqüents amb la tensió intrínseca (una intuïció nova per a mi però vergonyosament evident) que existeix entre una superfície plana (paret o llenç) i voler plasmar-ne la realitat que és tridimensional. Pitjor per la realitat si el que vull és posar-ne tota la informació. I encara més, el llibre il·lustra molt bé com aquesta manera d'executar les obres d'art fou la llavor dels corrents posteriors a Grècia i com el seu rastre es pot resseguir fins avui dia. No és el cubisme sinó un retorn particular a aquest origen?  Perquè una cosa meravellosa d'aquest llibre és com explica la dialèctica subjacent de tots els corrents artístics que porten a plantejar necessàriament nous problemes i noves solucions sense aturador. Així, passem de voler reflectir la realitat tal com és (egipcis) a reflectir-la com la veiem (grecs) i transmetre els sentiments (els moviments de l'ànima) en els éssers projectats fins projectar els mateixos sentiments i emocions però en aquest cas de l'autor en allò que executa (pintura, escultura o edifici). O les mateixes tensions generades per assolir el domini de la perspectiva. I tot això en el context de la funció que feia l'art en cada moment que fa comprensible, com si se'ns hagués revelat una nova pedra rossetta, allò que fins ara incomprensible o no sabíem apreciar amb tota la seva fondària. I tot plegat, deixant clar que en tota obra d'art, que afirma que només pot executar-se des d'una intenció honesta i recta a part de la perícia tècnica, té un misteri en sí mateixa que la fa inaprehensible. I que és, per definició, indescriptible. És a dir, la millor explicació d'una obra d'art és ella mateixa i tota crítica només pot aspirar a indicar, lloar o blasmar les claus amb que podem interpretar-la. A realçar-ne el misteri o despullar l'encanteri. Un altre exemple i aquest molt conegut. Ajuda a redescobrir el secret de la Mona Lisa i el seu enigmàtic somriure. La tècnica del sfumato precisament deixa en un espai ambigu el rictus d'aquesta senyoreta de manera que el nostre cervell completa inconscientment l'obra i podem llegir un posat seriós o un indici burleta en el seu rostre segons el moment o el nostre mateix posat d'ànim. I no és una troballa casual, prové d'un estudi sistemàtic dels detalls anatòmics més nimis. És també un art que per nosaltres mateixos sapiguem apreciar una obra que ha esdevingut més aviat una espècie de fetitxe pervertit. 

 En tot cas, aquesta lectura m'ha fet molt de bé perquè reconcilia amb l'humanitat i la bellesa que és capaç de crear. Potser és aquest el sentit de la famosa frase de Dostoievsky que diem sense pensar-hi massa que la bellesa salvarà el món. Si m'emociono amb el que va executar algú fa uns quants segles d'alguna manera em reconcilio en el sentit més profund d'aquesta paraula amb ell i amb tothom capaç de fer i sentir el mateix. 

Lohengrin o la decepció de l'amor

  Si no vols cafè, pren dues tasses. Això és que m'ha ocorregut amb una de les obres cabdals de Wagner, el Lohengrin. La diferència és que jo sí que volia cafè, i a dojo. I per tant  ha estat una sort que a més de tenir una entrada per assistir al Lohengrin del Gran Teatre del Liceu de Barcelona comprada fa més de sis mesos, una familiar em passés la seva entrada cinc dies després d'assistir-hi per una malaurada indisposició. Així que en cinc dies, he gaudit dues vegades de l'obra que, ho reconec, encara no havia tingut el plaer de degustar-la en directe. 

Jo no sóc ningú per jugar a fer el crític de ves a saber quina disciplina i si ho faig és més com un joc personal amb la meva pròpia ingenuïtat. Però no m'atreviré a fer el ridícul més espantós en una obra d'aquesta magnitud. No sé valorar la qualitat dels cantants, del cor, de l'orquestra. Des de la meva humilíssima posició de més absolutat indigència cultural només sé dir que han estat extraordinaris, particularment el cor. Com deia una acompanyant que seia al costat i que no havia mai tastat Wagner, ho han fet bé. 

Només m'atreveixo a criticar dues coses, una evident i és el canvi argumental introduït en la trama de Lohengrin. En algun post anterior he dit que l'argument de les òperes de Wagner podrien cabre en un tweet (o un haiku, si ho preferiu). Allò que ho fa extraordinari és com d'una idea, una successió de fets més aviats escadussers Richard Wagner arriba a aprofundir fins les simes més insondables de la nostra psicologia. Però cal temps per entrar-hi, encara que la trama, com el fonament d'una obra, continua essent rellevant. I aquesta és la que van intentar foradar amb un canvi de rols on el Lohengrin és el personatge pervers i obscur i la Odstrud una mena d'heroïna lúcida que el desenmascara, i l'Elsa una desgraciada absoluta enganyada per tothom. El gir era molt interessant, la veritat, i digne d'un conte o història però no d'una obra que aspira a l'art total i posa al mateix nivell la música, el text i l'escenografia. De manera que si es toca algun d'aquests elements tot l'edifici grinyola com una barca mal bastada. I això malgrat els esforços escenogràfics per a que tot plegat lligués. La dissociació és acceptable, per dir-ho així, en els primers dos actes, però es fa de mal empassar al final del tercer quan es clou la funció. El que canten, el mateix posat a l'escena i la música no lliguen amb la resolució final. No s'entén, simplement. 

Ara, si ignorem aquest element, la resta funciona de forma meravellosa. Excepte, i això és un apunt personal meu, l'escenografia que jo vaig trobar massa fosca, grisa.  Penso que es podia donar més joc de llums i fins i tot colors, per dir-ho d'alguna manera.

 De tota manera, jo m'atreveixo a fer una reinterpretació del Lohengrin sense necessitat de canviar ni una coma a l'argument. La història és la segúent. Elsa està acusada de matar el seu germà petit, hereu del regne de Brabant. Crida auxili per un cavaller que es bati per ella i apareix de ves a saber on el Lohengrin que venç el seu acusador, es casen però Lohengrin li prohibeix de preguntar qui és ni d'on ve. La perversa de l'obra, l'Ortrud, s'ho fa per a que acabi formulant la pregunta, l'encanteri s'esvaeix i el Lohengrin se'n va per on ha vingut.

 A mi m'ha fet pensar en que tot plegat podria funcionar com una al·legoria de l'amor idealitzat, o romàntic segons volgueu dir-ne. Funciona mentre el tenim això mateix, idealitzat, que la realitat no el toqui ni l'espatlli. Que no en coneguem la veritable realitat que porta en el millor dels casos a la decepció en forma de rutina o fracàs o en el pitjor cap a la tragèdia. Un amor que també podem transmutar en qualsevol de les causes que creiem que ens mouen, i que si furguem amb una certa lucidesa descobrim que són impulsos més obscurs i menys confessables: recerca de reconeixement, superació de pregones frustracions, propòsits que no tenen res a veure amb la noblesa amb què són percebuts i fins i tot baixes intencions més o menys reconegudes. Perquè aleshores, l'encanteri desapareix i Lohengrin (i totes les seves promeses de sentit i plenitud) es fa fonedís amb la seva lluent armadura sobre une embarcació remolcada per una cigne. L'excés de lucidesa pot tenir aquests efectes perniciosos. La veritat, en contra del que molts pensen, potser no ens fa tan lliures. 

Altrament, tot gaudint de Lohengrin he fet una mica abstracció d'aquest fenòmen de l'òpera i m'he sorprès a mi mateix sorprès (stupor aprehendit me, com va dir Sant Agustí) com els homes som capaços de crear aquests constructes. Fer baixar d'un món abstracte l'art destil·lat en un escenari o al revés, projectar des de les nostres ments a l'escenari tot aquest tinglado de música, poesia, drama i escenografia que projecta trascendeix les nostres idees de forma tan eficaç però efímera com un encanteri. Una mena de misteri que arrela en el vell debat de nominalistes i idealistes, existeix aquest món independentment de tots nosaltres o simplement és una projecció sublim de les nostres ments? La veritat és que a mi em fa dubtar. I aquí ho deixo. 

Preparem-nos per la guerra

 El llibre Quanta, quanta guerra...de Mercè Rodoreda es pot incloure dins les seves obres amb un estil poètic i oníric de la seva etapa final, com la inacabada La mort i la primavera,  que no sé com s'ho fa la nostra gran escriptora que aconsegueix uns mons coherents i reals sense que sàpigues exactament què t'està explicant. M'ha vingut al cap quan els nostres dirigents a nivell Europeu han tret de la caixa dels espantalls això que cal tenir preparat a casa un kit de supervivència per si venen mal dades. Una idea extemporània però molt eficaç per inocular una por imperceptible però que impregna  les nostres ànimes i  la societat com una boira grisa i humida. No acabo d'entendre el propòsit d'aquesta idea que també sembla onírica. A Quanta, quanta guerra...no hi ha ni un sol paràgraf belicós, ni tan sols una referència directa a cap conflicte armat. Jo ho interpreto com una mena de somni que navega sobre aquesta realitat subjacent, i aquesta idea és la que sento quan es diuen coses molt més barroeres, amb menys estil i sobretot mancades d'imaginació com això que hem de tenir a mà un kit de supervivència pel que pugui passar. 

 És cert, no en sabem res de la guerra. Només cauríem dolorosament del nostre món de pantalles, consum de cançons gemegoses i prefabricades el dia que arribessin joves dins de taüts de zinc, com relatava Svetlana Alekseivitch a Els nois del zinc , la intrahistòria de l'ocupació de l'Afghanistan per part de la Unió Soviètica. Com deia Gila del seu pare, que afirmava que es pot riure de tot fins el dia que va esclatar la Guerra Civil. 

Perquè d'una guerra parlem d'això. De morts. De mares a qui arrenquen els fills, d'innocents que estaven en el lloc inoportú en el moment inadequat. Cossos inerts que ja no parlaran mai més (Qué solos se quedan los muertos...es planyia Quevedo), el silenci camí de l'oblit de l'oblit i on tota causa es desfà en el més sòrdid absurd. El dulce et decorum est pro patri moris és una llatinada simplement sinistra. 

 De debò que a part de la idea que acceptem amb lleugeresa d'incentivar la producció d'armes i llençar boutades com aquestes no se'ls acut res més? Reconec que ho tenen difícil, però penso que es podrien fer o dir coses molt més edificants, esperançadores, que no afrontar la ineluctible fatalitat que porta dins seu l'afirmació que si vols la pau prepara't per la guerra. Si fem cas de la història sabem on acaben aquestes curses encara que avui dia poden tenir un desenllaç molt més destructiu.  Algun d'aquests genis suggeria que en el kit calia posar un joc de cartes. I perquè no els assajos de Montaigné? O la Divina Comèdia? El Quixot també dona molt per aprendre a construir una societat més civilitzada mentres estiguéssim dins del búnker.

Fa unes setmanes aquest senyor que es fa dir vicepresident del Estats Units va permetre's de donar lliçons de valors amb una actitud xulesca que només traspuava una grotesca ignorància sobre el que parlava. Però els de la comissió Europea li estan donant la raó però no en els termes que aquest tipus parlava, que ignora santament. Perquè no ens falta un rerefons de cultura, pensadors, escriptors, pintors que ens poden inspirar, recordar-nos que el nostres esperit pot volar més enllà d'aquesta vulgaritat i establir respostes personals, llaurar actituds esperançades i sobretot imaginar ponts d'entesa que facin absurd qualsevol recurs a les armes. 

Però temo que per tots costats estem governats (aquí, més enllà dels Urals i de l'Atlàntic) per una barreja de tecnòcrates amb una pàtina de cendra feta de cinisme i ignorància incapaços de proposar res de semblant.

A voltes temo que no haguem creuat el famós dintell de Dante...abandoneu tota esperança.

Primavera

  Durant la setmana acostumo a llevar-me ben d'hora. Vaig a la piscina a les 6:30 del matí. I és entre aquest lapse fins que en surto cap allà a les 7:15 h. que m'agrada explorar en el cel el pas de les estacions. Com es clou la foscor cada vegada més aviat en el segon trencant de l'any, però sobretot com s'alça la llum, discretament, així que avança el nou any. A partir de febrer intueixo a el besllum del nou dia quan em llevo. La negror a Llevant esdevé un blau fosc i metàl·lic, fins que l'Aurora es deixa veure clarament, i estén cada vegada més enllà els seus dits rosats, com diria Homer. I segons el joc de núvols pinta el cel de tons cada vegada més càlids. Fins que un dia, el sol mateix apaivaga definitivament la foscor, els borrons esclaten i podem dir que la primavera, per fi, ens ha encalçat de nou.

 Hi ha d'altres senyalts que no se m'escapen. El més estrident és el cant solitari a primera hora de la merla que refila al final de la nit i coincideix amb el blau metàl·lic de finals de febrer. Més cap al tard, quan surto de la piscina, s'afegeix el refilat, em sembla més aviat un xiuxiueig, del gafarró. Se'ls pot veure enfilats al capdamunt dels arbres. I per sota alguna mallerenga carbonera també refila, com si volgués perforar l'aire.

Em resulta confortant contemplar la indiferència amb que es repeteix, ens regalen tots aquests anuncis de la propera primavera, aliens al tragí a vegades tètric, sovint patètic, del nostre moment històric. 

Tot sobre T.

 No cal que expliqui a qui em refereixo per T.  Ha envaït fins els nostre racons més íntims, com un espectre omnipresent. No havia ocorregut mai. Recordo haver llegit no sé on que dels presidents dels Estats Units de finals del segle XIX, la majoria de votants ni tan sols l'havien vist, ni molt menys escoltat la seva veu. Em sembla que reflexionava aquest mateix escrit sobre el fet que Abraham Lincoln (no ho sé ben bé si era ell), tenia una veu aflautada que l'haguera invalidat directament en els temps actuals d'oratòria estrepitosa, xarxes socials i invasió mediàtica. Però per contra eren uns notables escriptors. Elaboraven i transmetien les seves a través de la premsa escrita, l'únic mitjà per comunicar-se amb els electors, sense que mai en tinguessin una imtage directa.

Del persontatge T. (i no dic el  nom complert per exorcitzar una mica l'espectre), m'agradaria fer algunes reflexions i, fins i tot, m'atreveixo a predir què passarà en un personatge que temo que és menys imprevisible del que es pensa.

En primer lloc, quan el moment històric ens confronta amb un tipus semblant, tots i tothom quedem perfilats segons ens posicionem davant els seus estirabots. Evidentment, això és particularment vàlid per tots aquells que dansen en allò que se'n diu l'escena internacional amb lligams més o menys trascendents amb els Estats Units. O els que es veuen interpel·lats des d'un punt de vista ideològic. Posaré tres exemples.

No em trauré mai del cap la imatge, el gest, de Benjamin Netanyahu després de reunir-se amb en T. i que aquest anunciés una ocurrència que faria enrojolar els Monthy Python si no fos una grotesca obscenitat (allò d'ocupar Gaza i convertir-la en una resort), quan balbucejava que la idea era una prometedora  perspectiva que calia avaluar. Tot això portant en les espatlles 46000 morts, més de la meitat perillosíssims nens i les seves mares. No faré cap comentari, perquè no tinc paraules per definir-ho, del famós vídeo sobre com veu el futur d'aquesta castigada regió.

Un altre exemple. Produeix molta, molta angúnia el servilisme dels polítics republicans que li fan costat. Aplaudien, en la seva compareixença al congrés, totes les boutades que va vomitar que no superarien cap mínim debat racional. O l'exercici xulesc i mancat d'arguments (precisament perquè en el fons no tenen cap argument) dels seus corifeus que se les heuen amb la resta de països. Posa els pèls de punta que el vicepresident parli en termes de xèrifs i suposats valors que desconeix (quan amb prou feines deu saber enumerar els països Europeus) davant una atònita audiència. Responen a la definició més tràgica (de nou) i patètica del pallasso. Més proper al de la novel·la "It" de Stephen King que a Charlie Rivel.

I més properament, també decep profundament quan alguns comentaristes polítics situats en allò que en diem a la dreta no poden amagar un somriure de satisfacció que el senyor T. hagi fet trontollar en pocs dies aquesta amalgama indefinida que s'anomena cultura woke. Posant en aquest terme tot adversari polític i sense fer esment de la magnitud grotesca del personatge amb el qual s'alineen. El veuen com una excusa per posar el dit a l'ull als seus adversaris ideològics oblidant sorollosament l'absurditat del personatge i la magnitud monstruosa del que diu i diu que vol fer.

Per un altre costat, també m'ha sorprès el poder de subversió de l'ordre establert, com si fos un rei absolut, del senyor T. Jo tenia la noció que el sistema constitucional dels Estats Units havia estat bastit per evitar precisament l'aparició de tirans, l'acumulació de poder que atropellés els mateixos valors fundacionals d'aquest país. Era una reacció inspiradora en aquella època contra el jou de la monarquia anglesa. A mi m'ha fet recordar un personatge de la saga La Fundació, de l'escriptor de ciència ficció Isaac Asimov, anomenat el Mul. Una anomalia que ningú podia preveure i que va destarotar els plans secrets per fer emergir un antic imperi de les seves cendres i restablir l'ordre i l'estabilitat a la Galàxia. Recorda, no pas vagament, temps passats de la primera meitat del segle XX a Europa que encara ens semblen difícils de comprendre com es van poder generar.

Per fer la meva predicció no m'inventaré res. Recorro als precedents històrics que tan indignament ignoren aquests tristos i aviat tràgics personatges que tenen en comú la insensibilitat pel dolor aliè i una tirada pel lletgisme. El senyor T. no és el primer narcís de la història. Potser sí el que acumuli més poder. Però al cap i a la fi temo que serà el mateix guió però en un escenari diferent. ja tenim símpotmes que totes les seves arrauxades ordres i iniciatives estan topant amb una realitat obtusa i resilient. Només tindrà un parell de camins. Insistirà en aquest camí sense els resutats que espera i acabarà per inventar falsos èxits i/o justificar el seu fracàs sobre les espatlles d'algú altre, o bé acabarà perdent totalment el sentit de la realitat (allò de que si la realitat no m'agrada, a la merda amb ella) i prengui decisions d'acord amb aquests lògica (allò de cremar Roma mentre toco la lira). També hi ha la possibilitat que les forces vives i una mica lúcides el facin fora de l'escena si la deriva esdevé encara més monstruosa. No m'ho sembla encara.

Ens queda només seure, esperar i recollir el trencadís que deixin els mals que tot això acabi generant, com qui aguaita el pas d'una tempesta anunciada de la que no en sabem les dimensions. Només que més d'hora que tard acabarà passant a la història, i no pas com un capítol gloriós. 

Parthenope

 Continuo amb les meves pseudo-crítiques cinematogràfiques. Ara toca el torn de Parthenope, dirigida per Paolo Sorrentino. I em dona peu, de forma molt adequada, de comparar el que és realment una gran obra cinematogràfica d'un mateix autor amb un producte tirant no a mediocre, perquè realment s'ho val, sinó a pretensiós. Cau en la trampa de voler replicar els mateixos recursos que li van donar tant bon resultat en la seva meravellosa pel·lícula anterior, La Gran Bellesa, i aquí es queda francament curt. No perquè la pel·lícula no sigui absorvent i realment recomanable, sinó perquè es veu la tramoia, la mà de  l'autor, que ha caigut en el pecat capital de deixar-se dominar per un èxit anterior com si cerqués una rèplica del que li va funcionar.

Recordo que Gabriel García Màrquez, després del seu fulgurant èxit en publicar Cien años de Soledad que va fer trontollar el panorama literari de finals dels anys seixanta, sabia que els lectors esperaven una continuació igual d'enlluernadora que aquesta fantàstic (en molts aspectes) llibre. Enlloc d'això, es va donar per satisfet del que havia escrit en aquella febril escriptura que va durar 8 mesos de màgica inspiració, i la seva següent obra literària es va diferenciar netament d'aquesta primera, sense caure en el pecat de l'emulació. Va crear una cosa nova, amb personalitat per ella mateixa, en la novel·la El amor en los tiempos del cólera. De fet, ell mateix va reconèixer que si hagués d'escollir un dels seus llibres seria aquest mateix. En això rau l'art de l'originalitat, en ser sempre nou i buscar nous camins. Sé per pròpia experiència com n'és de difícil i potser és el que caracteritza de veritat un gran creador. Al revés li va ocórrer a un escriptor anomenat Frank McCourt que escriure les memòries de la seva mare, Irlandesa de principis de segle, un llibre que va merèixer un justificat èxit i del que es va arribar a fer una bona pel·lícula (Las cenizas de Angela). Però va replicar la mateixa fórmula posteriorement i la maionesa ja no va lligar. Va ser dominat pels elements que li van funcionar tan bé, com un nen que repeteix les criaturades que sap que fan captar l'atenció dels adults perdent tota espontaneïtat creativa. Posant l'obra en funció d'una altra cosa que no és la història o el personatge que es desempallega del seu autor. 

Paolo Sorrentino ha caigut en aquest pecat. Per entendre'ns, penso que una pel·lícula tots els aspectes han de lligar per fer una maionesa amb la textura i gust precís, que no és mai una suma algebraica de guió, fotografia, interpretació, etc. etc. De fet, no se sap ben bé com arriba a lligar tot, forma part del misteri però té a veure amb un exercici de sinceritat i integritat de l'autor que aquí no s'ha aconseguit.   A Parthenope temo que el director es va embaladir  en la recerca de les imatges i escenes amb un aire preciosista i molt reconeixible en les seves anteriors obres, relligant fragments i escenes que no se sap ben bé cap on volen portar. En aquest sentit és un deu, una festa sensorial amb un erotisme subjugant, hipnòtic. Sobretot la protagonista (Celleste dalla Porta) que exhala una sensualitat que devora l'espectador. Però es queda aquí i fins i tot cau en certa imatgeria un punt grotesca en algun moment. Perquè personalment em pregunto de què anava realment la pel·lícula i què pensaven els personatges. No ho sé encara, ni tan sols la Partenope em sembla igual d'enigmàtica, però no pas perquè sembli que amagui cap enigma, sinó que no hi ha gaire res tot i la pretensió de voler-ho mostrar. En aquest sentit, la maionesa queda tallada i tot cau en un meravellós artifici estètic que tot i així val la pena d'anar a veure. El contrast amb La Gran Bellesa és ben palès. Allí sí que el personatge encarnat per Toni Servillo se'ns mostra en tota la seva complexitat i sofisticació i casa, marida, lliga amb la meravellosa fotografia, les imatges i música subjugant que fa que la volguem mirar una i altra vegada. En canvi, Celleste dalla Porta,  es queda a mig o a un quart de camí tot i la seva espectacular presència en la pantalla. 

De nou, em disculpo davant els veritables cinèfils per atrevir-me a trepitjar el seu camp. En tot cas a mi em serveix com a exercici autodidacta.

Conclave, la pel·lícula

 No m'atreveixo a parlar massa del que no sé. I a mesura que passa el temps prenc massa consciència que no sé gaire de gairebé res. Per tant, el risc és que quedi voluntàriament mut. Però com que aquest blog és possiblement el menys llegit de tot l'espai internàutic, perdo la vergonya i per exemple m'atreveixo a fer crítiques literàries, i cinèfiles. Com és el cas aquí. 

 Tinc per costum anar els dijous a la nit a veure alguna pel·lícula. Perquè és més barat i el cinema sol estar quasi buit. Darrerament he anat a veure dues pel·lícules que m'agradaria comentar. La primera és Cónclave dirigida per Edward Berger, que es veu que té números per fer fira en la propera gala dels Òscars. La segona Partenope, de Paolo Sorrentino, que comentaré en la propera entrada, i finalment una obra mestra del cinema que ha estat ressuscitada a la mateixa alçada, Nosferatu. D'entrada, vull manifestar la meva admiració per la perícia dels directors, guionistes, actors, etc. per fer aquests fantàstics constructes artístics. Per tant, la meva valoració parteix des d'aquesta humilíssima i ignorada posició,  i només despotrico obertament quan sento que m'han pres, o pitjor, m'han volgut prendre el pèl com em va ocórrer amb l'execrable Gladiator II. 

En el cas de Conclave em va decidir anar-la a veure l'actuació de Ralph Fiennes, un dels actors que més admiro, i, a voltes deploro. M'explicaré. Ha fet papers memorables amb una presència a la pantalla carismàtica, en la línia dels grans actors. Però alhora s'ha vengut en paperots irrisoris, ridículs, que destrueixen tota l'aura que hagi pogut adquirir. Tots el recordem quan va representar el director del camp de concentració en La llista de Schlinder. Després l'hem vist fent d'heroi de pa sucat amb oli, déu olímpic atrotinat i altres bestieses. El mateix m'ha ocorregut amb d'altres actors com Liam Neessen. A Conclave, certament, ha recuperat la seva millor versió fins el punt que és ell, i només ell, qui salva la pel·lícula i la fa si més no notable. I no vaig més enllà en la meva lloança perquè coixeja en alguns trets que es podrien haver solucionat amb una mica més de perícia per part del guionista. D'entrada, el retrat que fa del col·legi cardenalici és més aviat xaró. Són uns personatges amb una elevada manca de dignitat que, potser amb excepcions, no crec que respongui a la realitat. Fa ja d'entrada poc creïble el filtreig amb la mesquinesa. Jo no dic que estigui prohibit de representar-los així. Tenim antecedents per mi més interessants sense que hagin de ser verosímils de les trifulgues al voltant d'un cònclave, com la deliciosa comèdia Habemus papam o la representació més sòbria i realista de Las Sandalias del Pescador, amb el gran Anthony Queen. El fet és que si els retratem així, han d'apuntalar bé la història i no és reeixit. És poc creïble que aquests alts dignataris es comportin amb tant d'infantilisme. En tot cas, si tenen una tirada per la perversió ha de ser en el marc d'unes personalitats més complexes que la pel·lícula no dibuixa de cap manera.  L'excepció és el cardenal Lawrence, interpretat per, aquest sí, per un creïble i turmentat Ralph Fiennes. Bravo, doncs. Si tots els cardenals hagueren estat així de ben perfilats hauria estat un obra realment coral. La meva altra crítica és argumental. En la mort del Papa, que desencadena tota la parafernàlia de la nova elecció, es deixen en l'aire alguns trets que ho farien tot més interessant amb l'aire de thriller que li pretenen donar. En algun moment es suggereix que el Papa finat és una home de gran intel·ligència, que com un gran jugador d'escacs s'avança sis o set moviments als seus contrincants. No queda clar si tot el que ocorre és un guió que ell mateix ha preparat abans de la seva mort i la resta són pobres comparses que segueixen els seus designis sense saber-ho. O només assabentant-se al final. Ho sembla, però no és prou explícit. Llàstima, si hagués seguit fins al fons aquesta línia hauria estat un argument meravellós. I finalment el gir de guió final és francament pretensiós. Avui dia no agafa desprevingut a ningú i queda com un mal truc de màgia que es pugui endevinar el joc. En tot cas, penso que aquest notable director que domina certament el seu ofici, cau en el mateix error que una lloada pel·lícula seva, Sense novetat en el front. Aquesta darrera fins i tot tècnicament i fotogràficament molt més sofisticada. Però ambdues traspuen una certa ignorància sobre la temàtica de la qual pretén parlar, que les fan poc verosímils, tot i pretendre-ho. I per tant donen aquest aire de tramoia que acaba per ser, simplement, una estona entretinguda. En resum, en tota gran obra artística l'autor o autors han de desaparèixer, i aquí no s'aconsegueix aquest miracle que fa realment la diferència entre una gran obra i quelcom de notable o passable. 

Brussel·les, Octubre del 1993

 Diria que la marquesina estava al costat de l'Església de Santa Caterina, possiblement l'església gòtica més desangelada que existeix, incrustada al mig de Brussel·les, un capvespre de tardor ferotge. Jo esperava l'autobús que em duria de tornada al campus universitari.  L'aigua d'una pluja fina i persitent n'esquitxava els vidres. La llum malaltissa d'uns fanals encenia els gotims que ballaven en l'aire. Havia esmerçat la tarda vagant per Brussel·les i finalment vaig entrar en l'església buida de gent i mobiliari, sense quasi cap escultura i només al fons, sobre un altar que reposava davant l'absidiola de vitralls grisos un plafó suspès per dos cables clamava inconnexes fragments de l'Evangeli amb lletres vermelles que circulaven horitzontalment. No hi havia ningú més allí dins. El mateix edifici, des de fora semblava gastada per la pluja, com si hagués estat feta de terrissa que l'aigua l'anava desfent, un monument que per si sol ja era aplatanat, talment el mediocre arquitecte li hagués fet por d'ensalçar-lo massa o amb la visió de fer-lo marcescible.

 Refugiat sota la marquesina m'acompanyava un home amb una gavardina gastada, calb, barba  mal afaitada, grisa igual que els cabells de les temples greixosos que s'estenien fins darrera el clatell. Bellugava els dits obsessivament els dits i els llavis com si recargolés una invisible cigarreta i volgués articular una inaudible lletania. Es balancejava lleument endavant i endarrera buscant un incert equilibri. Els ulls miranven perduts en la pluja , el terra humit, els carreus negres i enfonsats en la foscar que un cotxe de tant en tant atropellava. Va passar un autobús, es va aturar, però aquell home no va pujar i va continuar embolicant la inexistent cigarreta i així va continuar amb totes les baluernes que passaven cada 10 o 15 minuts. L'home ignorava la meva presència, enfonsat en una espiral de pensaments per mi misteriosos però dels que no es podia deslliurar. Vaig tenir el desig de rescatar-lo d'aquell forat on habitava, potser també d'explicar-me com havia arribat allí, sota la sòrdida marquesina en un capvespre fosc i humit de Brussel·les. Vaig experimentar allò que se'n diu la compassió però també la impotència de no poder atansar, ni acostar-se a una vida llençada als vorals. Fins que vaig decidir de pujar en un autobús (no m'abellia tornar a l'habitació solitària on vivia), i el vaig deixar allí, com un nàufrag.

Amb els anys he anat entenent, després d'albirar-los personalment, els abismes que ens poden dur a remugar sordes lletanies i embolicar invisibles cigarretes sota una marquesina fuetejada per la pluja, l'únic element que aquell dia ens donava refugi contra la intempèrie de tot tipus una  llunyana i salvatge tardor. I encara he agusat més l'innocent sentiment d'impotència que vaig sentir aleshores. Però no sé perquè aquesta escena m'ha retornat, precisament ara. Però ja no em pregunto què el va portar allí (com em va portar a mi a refugiar-me també en una sòrdida església), sinó què se n'ha fet. No està en aquest món, n'estic segur. Després de tant de temps no haurà sobreviscut gaires anys, encara que segurament no era tan vell com aparentava (la intempèrie envelleix veloçment) i no sé si va morir sol, acompanyat o si va trobar l'acollida que mai havia tingut. Amb el temps, entenc que comparteixo (compartim) més amb aquest clochard del que aleshores podia reconèixer.

Tot això em ve al cap, dia de la candelera, de la llum, que es resisteix d'apagar-se. 

La mort d'un ocell

 Volia titular aquesta entrada com la mort d'un ornitòleg. Però sonava massa ortopèdic, encara que és el que la motiva i, segons ho entenc, no deixa de tenir un sentit figurat. La setmana passada ens va deixar un insigne ornitòleg català que havia conegut, no molt properament (físicament només m'hi havia trobat un parell de vegades), però que m'ha produït una certa fressa interior. Es tracta de l'Abel Julien.  Tenia un blog sobre ornitologia que tot llegint-lo traspua la seva personalitat apassionada, didàctica (com tot apassionat, no pot empresonar allò que sap o vol saber en ell mateix i es delia per compartir-ho), a més d'uns coneixements enciclopèdics, voraços, sobre el món dels ocells. A mi també em fascinen els ocells, i em fascinen aquells a qui els fascina els ocells fins fer-ne el seu centre vital amb una curiositat inexhaurible. No he trobat aquest tipus d'obsediment en cap altra branca que no sigui artística tot i que el límit amb l'art també és discutible. Només cal veure les llàmines d'Audobon o tot un reguitzell d'ornitòlegs de l'època prèvia a la fotografia que només tenien el gravat i la fina capacitat d'observació per registrar els ocells en els seus quaderns. 

Breument, no hi ha un món tan profús de mastòlegs, herpetòlegs o ictiòlegs ni de lluny comparable amb els ornitòlegs on trobem associacions i fundacións escampades per tot el món i en que Catalunya ha estat sempre capdavantera. Hi ha una explicació lògica. Els ocells han aconseguit poblar tots els medis, excepte el submarí tot i que puntualment s'hi submergeixin, i els extrems polars. Els podem trobar a tot arreu, tant en zones urbanes, rurals, desèrtiques, humides i són fàcilment visibles de forma genèrica encara que algunes espècies concretes són molt difícils d'observar. Són accessibles a tothom. I a més a més tenen una varietat de formes, colors i adaptacions, i una capacitat de sorprendre'ns contínua, ja sigui per l'observació d'exemplars rars o extraordinaris en els llocs més impensats com per la seva bellesa que es pot apreciar fins en els que considerem els més vulgars. Tenen a més una càrrega simbòlica, a voltes mística, per la seva capacitat de volar (amb una bona colla d'excepcions), i solcar els cels, capaços d'atansar allò que l'home només pot fer de manera rústega i artificiosa. I una infinitat de formes que només pot produir exhaltació.

 Tinc entre els meus llibres de capçalera el Handbook of the Birds of the World, el compendi en llàmines i càpsules bàsiques d'informació de tots els ocells coneguts del món, incloses algunes espècies extintes publicat per l'editorial Lynx i editat precisament per un metge que va penjar la bata i el fonendoscopi per dedicar-se a perseguir ocells pel món (i on va participar l'Abel Julien). Quan em sento afeixugat l'obro i puc passar hores amb els meus ulls resseguint aquestes formes, colors, en variacions infinites que ningú hauria pogut concebre fora de la natura i les seves lleis de l'evolució (altrament cruels, la vida dels ocells sol ser una lluita aferrissada per sobreviure). Que curiosament tendeix a la bellesa i la diversitat atordidora que la fa massa increïble. I tot sabent que cada espècie o subespècie d'ocell amaga a més a més tot un món d'adaptacions i relacions amb el seu entorn. De forma natural, han estat considerats amb preferència animals sagrats, missatgers d'allò diví, o de la pau.  A una amiga que li vaig regalar aquest llibre ja la vaig avisar que resseguir les seves pàgines era una mena d'experiència franciscana. Després de remirar-lo, es desperta una ànsia per conèixer i protegir tot allò contra la ignorància i depredació humana. I s'entén l'existència d'aquesta nombrosa tribu de fascinats (tocats de l'ala, literalment) que són els ornitòlegs que es deleixen per copsar, ni que sigui fugaçment, una pinzellada voladora que es perd pel cel, per l'horitzó, sota l'aigua o enmig d'una bardissa, de la qual formava part l'Abel Julien. Precisament, aquesta tribu em fascina igual que els seus objectes de fascinació, perquè traspuen allò que ens fa essencialment humans, la capacitat d'embaladir-nos, la generositat per compartir-ho, l'amor que brolla espontani per les coses creades i que se'ns donen gratuïtament. 

 L'Abel va contactar amb un germà meu, a través meu, i de fet n'ha tingut una relació més estreta amb ell que no pas jo. Quan em va comunicar la seva mort, per telèfon, jo estava a la consulta mèdica amb la mirada perduda sobre l'àmbit d'un finestra que dona a un llòbreg rerapati interior. I en aquell moment es va posar un pit-roig, amb el seu tapís vermellós, i se'm va mostrar una mica insolent abans d'envolar-se de nou. No sé si va ser una casualitat o una picada d'ull d'un destí misteriós que els ocells ens arriben a inspirar.